Joan Gregori Albiol, Manuel Maestro i Begonya Chorques han sigut les persones guanyadores de les tres categories dels XXVI Premis Literaris Ciutat de Sagunt. Concretament, el XX Premi de Teatre ‘Pepe Alba’ ha sigut per a Manuel Maestro, per ‘El pes de l’aigua’; el XXV Premi de Narrativa ‘Ciutat de Sagunt’ se l’ha emportat Begonya Chorques amb ‘Només una. Que si no, faré tard’; i Joan Gregori Albiol s’ha proclamat vencedor del XXVI Premi de Poesia ‘Jaume Bru i Vidal’ per ‘Desembosc’.
Divendres es van anunciar els noms de les persones guardonades en la gala de lliurament dels premis, un acte cultural i festiu, conduït per la companyia Teatres de la Llum, i que va comptar amb la presència de l’alcalde de Sagunt, Darío Moreno; la regidora del Gabinet de Promoció del Valencià, Patricia Sánchez, i més edils de la Corporació Municipal.
«Esta ja és una cita obligada per a tots els amants de la literatura produïda en la nostra llengua, per a tots els amants de la nostra cultura. I és que, després de més de 20 edicions, els certàmens de Poesia ‘Bru i Vidal’, de Teatre ‘Pepe Alba’ i de narrativa ‘Ciutat de Sagunt’, han aconseguit consolidar-se com uns premis que ens descobrixen la qualitat, l’enginy , la creativitat i la rellevància de l’obra en valencià», afirmava Darío Moreno.
Moreno, a més, va afegir que «la literatura, la cultura, són reflex del que som, és memòria del que vam ser i és impuls d’allò que podem arribar a ser». A més a més, va agrair als autors guanyadors per fer ús «d’una llengua, la nostra, el valencià, que hui més que mai hem de parlar i utilitzar orgullosament en tots els contextos. Sou herois i heroïnes de la nostra cultura».
Dels 139 originals rebuts des de tota l’àrea lingüística (un 45% més que l’any anterior), optaven al XX Certamen de Teatre ‘Pepe Alba’ un total de 37 obres; per al XXV Certamen de Narrativa es van presentar 36 treballs, i en el XXVI Certamen ‘Jaume Bru i Vidal’ de poesia, el premi més veterà i el que va iniciar la convocatòria amb la creació del Gabinet en 1997, competien 66 manuscrits.
El premi de narrativa està dotat amb 7.000 euros i la publicació de la novel·la, i els de poesia i teatre rebran 4.000 euros cadascun i es publicaran també les obres seleccionades. A més, els guardonats han rebut una escultura exclusiva realitzada per Rafael Mir, artista de la comarca que els ha dissenyats enguany. Els jurats d’enguany han sigut integrats per Manel Joan i Arinyó, Raquel Ricart i Josep Usó (narrativa); Victoria Enguídanos, Mariola Ponce i María Jesús Suàrez (teatre), i Manuel Bellver, Imma López Pavia i Josep Porcar (poesia).
Sobre les persones guanyadores
Joan Francesc Gregori Albiol (Benicarló, 1966) és llicenciat per la Universitat de València en Filologia Hispànica. Pertany al cos de catedràtics d’Ensenyament Secundari i treballa en l’IES Benlliure de València. Va ser guardonat amb els premis de poesia Ciutat de Benicarló (1986), Senyoriu d’Ausiàs March (1993), amb ‘El setge de l’albir’, i Festa d’Elx (1997), per ‘Una vida tard’. És autor de diverses publicacions didàctiques i treballs de recerca (‘Jocs tradicionals a Benicarló’ (1991), ‘Presentació i propostes d’estudi d’una processó a Benicarló l’any 1816’ (1990)).
Està vinculat amb la creació literària des de jove. Va participar en diverses revistes als anys 80 i 90 com ‘Raval de Lletres’, ‘Arnera’ o ‘Passadís. Quadern de lletres’. És membre del consell de redacció del setmanari ‘La Veu de Benicarló’ des de la seua fundació en 1995. Ha publicat el llibre d’articles de temàtica costumista o d’investigació local ‘Ni creix ni meix’, on destaquen l’ús de la ironia i una prosa de ressonàncies fusterianes. Alguns articles d’investigació sobre cultura popular tradicional publicats en els anys 90 i el llibre preparat amb Francesc Delcastillo, ‘Converses sobre la Guerra Civil a Benicarló’ (2002) il·lustren el seu interés pel món local i la memòria històrica.
Més recentment ha contribuït amb poemes solts en algunes publicacions periòdiques o d’homenatge (‘Abalorio’, ‘Antologia dedicada a Marc Granell’, ‘Calendari dels Brillants’, ‘ArtBenlliure’) i amb versos de caràcter festiu i satíric en el llibre de falla Tio Pep de València.
La seua escassa obra poètica transita entre l’intimisme i la reflexió sobre el llenguatge mateix. És autor d’una llengua delicada i precisa, molt sovint basada en el lèxic mariner i en els clàssics, que tendixen a crear entorns fantasmagòrics en els poemes.
Manuel Maestro és llicenciat en Art Dramàtic per l’ESAD de València. Com a intèrpret ha treballat en companyies com Albena Teatre, La Pavana o Teatre Micalet, en espectacles com ‘Ballant, ballant’ (2000), ‘Escapa’t amb mi, monstre’ (2006) o ‘L’Aneguet lleig’ (2015); en produccions públiques, com ‘Sopa de pollastre amb ordi’ (2004), ‘Les variacions Goldberg’ (2005), ‘Bienvenido Mr. Marshal’ (2007), ‘Enrique IV’ (2008) o ‘Tic-tac’ (2017); i a Madrid, amb peces com ‘Trágala, trágala’ (2015) o ‘El cabaret de los hombres pedidos’ (2016). Entre els últims treballs destaquen ‘¿Estás ahí?’ (2020, premi Millor Actor AAPV), ‘Júlia’ (2021) i ‘La Tempesta’ (2022, premi Millor Actor AAPV). En audiovisual, ha aparegut en sèries com Negocis de família, ‘L’Alqueria Blanca’, ‘Socarrats’ o ‘Açò és un destarifo’; i en llargmetratges com ‘Adrenalina’, ‘Entre dos reinos’, ‘Benidorm, mon amour’ o ‘Cosas que que hacer de morir’, entre altres.
El seu treball professional com a dramaturg comença amb la creació de la companyia Chicharras, de la qual va ser cofundador. Previ a eixe període, els seus acostaments a l’escriptura dramàtica havien estat lligats als espectacles d’Escoles Municipals de Teatre i altres Escoles de Formació Actoral, i a la participació en alguns concursos literaris (2n premi de Guions de Curtmetratge, Quartmetratges 2004; premi Contes Fallers ‘El Turista Faller’, 2015). Els seus textos més destacats són Chicharras, El desahucio de Bernarda Alba, Assumpció, el musical familiar Buh (en gira actualment), l’adaptació de l’obra ‘Jaleo’ de Gabriela Fiore, ‘El último canto de Basajaun’ o el llibre de l’òpera familiar per al Liceu de Barcelona ‘Amb els peus a la lluna’, entre altres.
En 1994, cinc veïnes del Palmar van sol·licitar entrar en la Comunitat de Pescadors. Esta comunitat es regia per les seues pròpies normes consuetudinàries – amb més de 750 anys – i només admetia als homes fills de pescador de la mateixa comunitat. En la seua condició de filles de pescadors, en sol·licitar el seu ingrés i negar-se la indicada comunitat a la seua admissió, les cinc dones van iniciar en 1997 un procés judicial contra la comunitat, al·legant la infracció del dret d’igualtat constitucional i no discriminació per raó de sexe. La seua lluita judicial i social va durar fins al 2008. El pes de l’aigua s’endinsa en les conseqüències de la lluita que una dona, filla de pescador, Petra, emprén per a aconseguir pertànyer a la Comunitat de Pescadors.
Begonya Chorques és una professora que escriu. Fa classe de llengua castellana i literatura en un institut públic de Madrid, on viu des de 1997. Pel que fa a la seua formació acadèmica, és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València i en Filologia Catalana i en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. En 2016, va publicar el seu primer poemari, Olor de poma verda. En 2018, va presentar el seu poemari Absència / Ausencia, en versió bilingüe. Ha col·laborat amb els periòdics Levante-EMV i Àgora Alcorcón. Manté un blog personal ‘Una cambra pròpia’ on publica relats i articles sobre política, temes socials i culturals. Ha publicat també diferents relats curts en premsa, diaris digitals i antologies com a ‘I punt’, ‘La butaca’, ‘Obelisc’ o ‘Un colom a l’ampit de la finestra’.
‘Només una. Que si no, faré tard’ és una novel·la que narra el bombardeig perpetrat per l’aviació italiana feixista a Xàtiva el 12 de febrer de 1939 i al poble de Manuel, el dia d’abans. La pluja de bombes va coincidir amb l’arribada d’un tren que transportava la 49 Brigada Mixta cap a la rereguarda del front, fet que va afavorir que l’estació de ferrocarril estiguera plena de gent. Van morir un total de 145 persones a Xàtiva i va haver-hi prop de 400 ferits. L’11 de febrer van perdre la vida sis persones en l’estació de Manuel, tots civils. Després va caure un teló de silenci sobre este fet, que ha sigut denominat dècades després com el Guernica valencià.
Solsida, nom simbòlic de Xàtiva, vol representar totes les poblacions costaneres de la Comunitat Valenciana i Catalunya que, durant l’hivern i la primavera de 1939, van patir els bombardejos estratègics de l’aviació franquista per a interrompre les comunicacions ferroviàries i, així, consumar la derrota de la República. Només una. Que si no, faré tard és un relat polifònic que conta 39 vegades uns fets que van ocórrer només una vegada, però que mai haurien d’haver ocorregut i que no van poder ser narrats durant dècades. Cada capítol és una peça del puzle que vol reconstruir la memòria individual i col·lectiva durant tants anys silenciada i que conduirà al lector, des del present fins al passat, per un camí on realitat i ficció sovint se solapen i es confonen.
