NULL
Va haver-hi un temps, durant els anys noranta, que hi havia el costum de realitzar edicions comentades dels clàssics. Tiratges llargs, de col·lecció, i a l’abast de la fràgil classe mitjana d’aquell moment. A casa en tenim un d’aqueixos tiratges. Per sort o per desgràcia, eren el súmmum decoratiu i cultural al qual arribaven els meus pares. I com ells molts altres —per què si no trobem aquestes edicions per centenars a les tendes de segona mà?
Contràriament al que pot pensar-se, són edicions difícils de digerir, amb introduccions llargues i pedants. No negaré l’interessant que puguen tenir, així com el profit que se li pot extreure. Jo recomanaria, però, no llegir-se-les. No abans que l’obra, com a mínim. La raó és senzilla: després d’una introducció de quaranta pàgines un acaba fatigat. Havies agafat les «Flors del mal» i, en compte de llegir Baudelaire, llegeixes a un senyor que et desgrana la vida i motivacions del poeta. Si li sumem el fet que cada tres línies hi ha un peu de pàgina…
Aquest article no és cap clam antiintel·lectual. El coneixement teòric ens atorga una aproximació precisa i subtil sobre un tema en qüestió, literari o no. Però ja aprofundirà aquell a qui no se li haja assaciat la curiositat. Aquestes edicions que tenim a casa, a més, presenten la complicació del llenguatge —perquè aquestes introduccions ni són clàssiques ni són universals. Quin efecte generen, passat el temps, en un lector nou?
Ha d’haver-hi una desconnexió, per mínima que siga. Per posar un exemple, a mi em semblava que la introducció de les «Flors del mal» estava escrita per un senyor de la seua època. Dit d’altra manera: un senyor antic. Dels comentaris sobre els poemes no tinc res a comentar. Per contra, els que fa amb condescendència sobre la vida de Baudelaire: «¿Quién duda de que Baudelaire pasó, como cualquiera, una crisis de autoconformismo juvenil?» o «Derrocho alegremente la fortuna familiar podía haber vivido como Flaubert».
La intenció d’aquest home era la de desmitificar al poeta maleït. Presentant així al poeta, assenyalant-lo amb pudor, pareix un adult reprenent el comportament d’un adolescent per la incapacitat de dur una vida d’ordre i rutinària. Com valorar així els comentaris en torn els poemes? Si aquest és el comportament que va possibilitar que l’obra poètica.
L’home aquest no sembla comprendre-ho del tot. Hi veu una sort de relació d’efectes entre la vida i l’obra d’art, però contingents. Al final, el que més em descol·loca és eixa sensació de què s’està jutjant a l’autor per la vida que dugué; com si xafardejarem d’algú del poble. Serà necessari? La prescripció meua, per tant, és la mateixa: abstenir-se de llegir introduccions llargues. Ja ho farem, llegida l’obra, si aquesta ens ha generat l’interés per conéixer-la amb profunditat.
