El Consell Valencià de Cultura ha concedit la Medalla d’Honor de la institució a Aurora Valero. L’obra de la pintora d’Alboraia està reconeguda des de fa dècades a tot arreu del món, però amb la medalla el CVC també ha volgut apreciar un compromís vital amb l’art i amb el món que l’envolta, que ha fet d’Aurora Valero un exemple per a les dones valencianes i també a favor de la pintura contemporània.
Amb la Sala de Plens plena a vessar, la presidenta del CVC, Dolors Pedrós, ha donat la benvinguda als presents i a Aurora Valero. D’ella ha dit que les grans sèries en què es pot dividir la seua obra parlen de la transformació de tot el que viu, i que l’evolució d’una sèrie a una altra, sense tancament cada una d’elles, ens parla de la fragilitat humana i de la recerca impossible de la veritat, en la millor tradició de les cultures de què som hereus.
Després de la lectura que Jesús Huguet, secretari del CVC, ha fet de l’acta de concessió, s’ha fet càrrec de la laudatio Irene Ballester, membre de la institució i professora d’Història de l’Art en la UV. Ballester ha relacionat l’obra de Valero amb el seu caràcter fort, contundent, transgressor, de conviccions fermes, amb un estil personal en constant evolució, de traços enèrgics, d’un expressionisme dinàmic, tot com una projecció de la seua personalitat.
Tot seguit, Dolors Pedrós ha lliurat la medalla a Aurora Valero, que ha qualificat l’esdeveniment d’inesperat i extraordinari. La pintora s’ha adreçat als presents per a explicar-los la seua obra amb l’ajuda d’un power point. Des de les primeres obres, les primeres estructures, corbes, línies i traços, i les seues raons, als canvis a partir de 1965 relacionats amb els canvis en la seua vida: una pintura de tiralínies, més costosa, més fina i elegant.
Vingué després l’etapa dels Relleus orgànics, davant la mar de Tarragona. Després més sèries, la d’Homenatge a Fídies i la de l’Horta, ja de tornada a València, com a testimoni de la pèrdua del paisatge infantil. Després, la sèrie La dona, on a partir de fons neutres i plans sorgeixen les figures femenines fetes de matèria intensa i poderosa. O la sèrie posterior Bereshit Barà, o Els Immortals, sota l’influx de la música d’Ángeles López Artiga sobre poemes d’Aleixandre. O Arxipèl·lags, més concreta, de mòduls que es componen o illes que s’ajunten, de composició en creu, o la posterior, com una continuació d’esta sèrie, d’inspiració japonesa, dinàmica i suau.
I així fins a la del Mediterrani, ja en ple segle XXI, amb formes poderoses que se n’ixen del quadre, de recorreguts visuals, i Laberints i Cosmos, com a final del camí fins ara, quan ha començat les Monòdies.
D’acord amb Aurora Valero, en totes les sèries el secret està a intuir la veritat del temps en què es viu amb totes les armes que ens ofereixen el conscient, l’inconscient i la imaginació.
L’acte oficial s’ha acabat amb les paraules de comiat de la presidenta Pedrós. Però s’ha de dir ha seguit llargament després, d’una manera informal i animada, entre converses, salutacions i retrobaments.
