NULL
Alina Bronsky va néixer el 1978 a Rússia, va passar la infantesa al costat asiàtic dels Urals i la joventut a Marburg i Darmstadt. Viu a Alemanya des del començament dels anys noranta. La seva primera novel·la, ‘Scherbenpark’ (2008), va ser un best-seller a Alemanya, es llegeix a les escoles i se n’ha fet una pel·lícula. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen ‘Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche’ (2010) i ‘Nenn mich einfach Superheld’ (2013), i contes infantils. Ha rebut nombrosos reconeixements i premis. ‘L’últim amor de Baba Dúnia’ (Les Hores, 2019) va ser preseleccionada com a candidata al Premi del Llibre Alemany. Els crítics en destaquen la destresa en la caracterització dels personatges i en l’ús d’un llenguatge enginyós i poètic.
Portada del llibre.
Pregunta: A Catalunya, ‘L’últim amor de Baba Dúnia’ ha tingut molt bona acollida i el personatge principal, aquesta àvia octogenària, va aconseguir molts admiradors. En aquesta nova novel·la, un dels protagonistes torna a ser una àvia, per què t’interessa tant aquesta edat?
Alina Bronsky: Estic contenta de sentir que els lectors estimen la Baba Dúnia. Per a mi, com a escriptora, el protagonista d’un llibre sempre és el primer que decideixo, com serà el personatge complet, així que no tinc cap possibilitat de canviar-ne més tard l’edat encara que ho vulgui. D’altra banda, la gent gran sempre és fascinant. Qui té més a dir: una adolescent o una àvia?
P.: En aquest llibre els personatges principals van anar de Rússia a Alemanya, aquesta també va ser la teva trajectòria personal. Quines realitats t’agradaria mostrar amb aquest fet?
A.B.: Per a mi, no es tracta d’un país o d’un altre, sinó que volia reflexionar sobre l’experiència de la immigració en general. Normalment es tracta d’històries d’adults que han de començar de nou, sentint-se impotents i havent de tornar a construir-ho tot. Passa sovint que a les famílies migrants els nens superen els seus pares ràpidament i esdevenen persones més competents i, per tant, persones emprenedores, la qual cosa és alhora empoderadora, però també una sobrecàrrega per a aquesta edat. Aquestes són les històries que m’agradaria explicar i, per descomptat, faig servir la realitat que conec per la meva pròpia experiència.
P.: La pèrdua i el dol són centrals a la història, d’on has tret la inspiració per explicar la reacció de l’àvia?
La seva primera novel·la va ser un best-seller a Alemanya.
A.B.: Espero que a la novel·la ho hagi aconseguit explicar. El dolor i la culpa són tan aclaparadors que l’àvia literalment destrueix tot el que l’envolta intentant no repetir els errors del seu passat.
P.: La Margo, l’àvia té dificultats per mostrar el seu amor. Per què té aquesta limitació?
A.B.: Des del meu punt de vista, ella mostra el seu amor a cada segon. Només que fa servir el seu propi llenguatge que gairebé ningú entén. L’amor no té a veure amb paraules.
P.: També hi ha una reflexió sobre els models familiars i els rols familiars, fins a quin punt creus que les nostres societats encaren aquestes noves realitats.
A.B.: Les famílies mosaic, germans que només comparteixen un progenitor i altres constel·lacions complexes, són definitivament una realitat nova. També es tracta de la pregunta sobre a qui considerem família i de la diferència entre la família i els amics, entre poder escollir les persones més properes o estar connectat per sempre per vincles familiars sense tenir l’oportunitat de dir que no. De fet, tot això és molt intrigant i ple d’històries noves.
P.: Els protagonistes emigren de Rússia a Alemanya per trobar una vida millor, segons la teva opinió, quins aspectes haurien d’afrontar les societats occidentals per integrar aquests emigrants que encara no estan gestionant?
A.B.: Crec que el més important per a totes les societats és oferir educació al màxim de gent possible. En molts països l’accés a una bona educació és encara molt més exclusiu del que en són conscients. Bones escoles i activitats extraescolars com l’esport per a nens, classes d’idiomes de nivell bàsic per a adults és el primer i més important per a la integració, tota la resta seguirà.
Alina Bronsky en una imatge promocional. (Photo by Ulf Andersen/Getty Images).
P.: La ironia està molt present en el teu estil d’escriptura, per què és tan rellevant en la teva escriptura?
A.B.: De fet, no penso gens en la ironia. Intento escriure el més senzill possible, només per explicar una història el més fàcil i lliure de tota sobrecàrrega emocional possible. No vull establir com s’ha de sentir el lector mentre llegeix el meu llibre, cada lector ha de decidir si riu o plora. L’avorriment i la manipulació són coses que intento evitar als meus relats. Si alguns passatges resulten divertits, n’estic contenta, però no ho faig expressament.
(Agraïm la col·laboració de Bibiana Ripol i Maria Sempere per a l’elaboració d’aquesta entrevista)
