NULL
La pluja i el vent no van ser tan intensos com a les localitats veïnes i l’acte es va desenvolupar sense interrupcions davant una gran afluència d’espectadors
Les fortes tempestes registrades en la vesprada i nit d’aquest divendres a nombroses localitats valencianes no van tindre la mateixa intensitat a Ontinyent, que després de dos anys sense festes de Moros i Cristians degut a la pandèmia, va viure un espectacular retorn del “dia gran” de les Entrades dels dos bàndols.
A la tribuna d’autoritats l’alcalde de la ciutat, Jorge Rodríguez, actuava com a amfitrió per a un nombrós grup de càrrecs entre els que es trobaven l’ambaixador d’Uzbekistan, 4 consellers, diputats a corts generals i autonòmiques, directors generals, alcaldes o el vicepresident de la CEOE, tots expectants davant la promesa d’una vesprada-nit on la desfilada organitzada per la Societat de Festers amb el suport de l’Ajuntament omplira d’espectacle les avingudes d’Almaig i Daniel Gil. I Així va ser. Espectaculars ballets, vestimentes fastuoses, cavalls, carrosses, música, cridaners maquillatges i la dedicació i estima per la festa dels milers de persones participants van pesar mes que el mal oratge. Tot i haver d’emprar per moments els paraigües i inclús de resguardar-se, el públic va acabar acompanyant els festers durant tot l’acte, que s’iniciava a les 18:00 hores de divendres i finalitzava pasades les 03:00 de dissabte.
Per la vesprada, la capitania cristiana de la comparsa Llauradors donava un important paper a les tradicions i els elements locals, com ara la Creu de Caputxins, es repartia un llibre sobre jocs “de sempre”, es comptava amb les figures dels nous cabets llauradors, es recreava l’antic ball dels tornejants, i la capitana Reis Alborch apareixia en una carrosa que incloïa la reproducció de la creu processional gòtica d’Ontinyent de Pere Capellades, del segle XIV.
L’ambaixada cristiana de la comparsa Arquers tancava la desfilada del bàndol de la creu, amb l’ambaixador José Ramón Francés i el banderer Juan Cucart damunt d’una carrossa en forma de ballesta, després de l’escenificació de la lluita de les tropes de Jaume I en la conquesta de les ciutats musulmanes de la zona. Entre les referències històriques, les relatives al tractat d’Almiçrà, la presa de Xàtiva, o la irrupció i derrota del cabdill musulmà Al-Azrak, amb un important paper dels ballets en l’ambaixada.
Ja per la nit, la pluja finalment apareixia però no impedia l’eixida de l’esperada capitania Mudéjar del bàndol moro, amb un extens boato en el que participaven prop de 2000 persones, bastat en les relacions comercials que es desenvoluparen en época musulmana a Ontinyent, vinculant-les a Abdalá, el nom amb el que el Joaquín José Cervino va denominar al capità moro del text de les ambaixades, encarnat per Alberto Climent, qui apareixia en una plataforma a muscles de més de 50 homes i dones. L’estructura de la capitania representava una ciutat de l’antic imperi timúrida, actual Uzbekistan, amb gran importància de la indústria tèxtil, que uneix i relaciona l’Ontinyent musulmà amb aquest país amb nexes com ara el “Ikat”, tècnica ancestral de teixir que s’utilitzava a Ontinyent fa 1.000 anys i actualment es continua emprant al país asiàtic. Al boato, a més, s’empraven tratges elaborats en aquest país, i es comptava amb un grup de dansa uzbeka.
El punt i final a les entrades el posava l’ambaixada dels Omeyas, que escenificava una llegenda: la campana d’Or. Una història amb batalles, presoners, i el botí d’una gran campana d’Or, botí al que el sultà envia a l’ambaixadora Sayo Martínez i la banderera Mª Carmen Beneyto, que tancaren la desfilada en una gran carrosa després del colorit pas de guerrers i guerreres, balls, vàries carroses, un espectacle de cavalls de doma i, de nou, molta música. L’última peça en escoltar-se, que acompanyava la capitana i ambaixadora a la carrossa, l’emblemàtica marxa mora “Chimo”, amb un gran protagonisme a les festes d’enguany, ja que a més d’haver-se escoltat com a tradicional cloenda de l’entrada de Bandes, van tenir com a pregonera Susana Sanz, neta de Joaquín Sanz, a que el mestre Ferrero va dedicar la composició.
