NULL
El cantautor de Xàtiva, en l’acte ‘Converses sobre Joan Fuster’ va destacar la relació d’amistat que van mantenir durant més de 30 anys, mostrant-se la vinculació en la publicació de la biografia del cantant publicada per l’escriptor l’any 1964
‘Converses sobre Joan Fuster’ ha sigut l’homenatge que va voler retre el cantautor Raimon des de Xàtiva a la figura de l’intel·lectual de Sueca, del qual se celebra aquest dimecres cent anys del seu naixement. Per a aquestes converses Raimon va comptar com a interlocutors amb Antoni Furió, professor, investigador i Catedràtic de la Universitat de València, i també el lingüista Josep Palomero, actual vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
En l’acte promogut per la Fundació Raimon i Annalisa, el cantant va assegurar que “Fuster i jo vam ser amics des del primer moment” i recordava amb humor que el que més li va destacar de mi “va ser la meua fonètica, perquè no era apitxat”. El cantautor va destacar que de les seues poques col·laboracions periodístiques realitzades en la seua vida va destacar una de 1992 en el Diari de Barcelona, manifestant que després de quedar València “fora de les rifes del 92” era l’oportunitat de celebrar els 30 anys de Nosaltres els valencians, amb conferències i congressos.
Sobre el traspàs de lintel·lectual de Sueca Raimon explicava que “Fuster va morir el diumenge 21 de juny de 1992, amb ell se’n va anar mitja vida meua. No trobe les paraules adequades per expressar el meu sentiment de pèrdua neta”. Concloïa manifestant que “Fuster ha donat una gran lliçó de llibertat per qui la vullga rebre” i “un gran seductor amb el bisturí i la punxa”.
En la seua intervenció Antoni Furió es va centrar en la figura de Joan Fuster: “es una figura polièdrica que se’ns presenta amb múltiples cares: home de lletres, poeta, assagista, erudit, historiador de la literatura i la cultura, crític literari, traductor, editor, columnista d’opinió, pensador, referent cívic, activista cultural i polític, i encara que no li agradara, pare de la pàtria”. Furió va destacar que va ser l’any 1959 quan es van conéixer Joan Fuster i Raimon, durant l’organització dels actes del cinqué centenari de la mort del poeta Ausias March, y que va ser en la década de 1960 quan Raimon va entrar en una Universitat de València en la que van confluir amb Joan Fuster, Emili Giralt, Jordi Nadal i Josep Fontana, entre d’altres, donant com a fruit final el I Congrés d’Història del País Valencià en 1971.
Per la seua banda Josep Palomero va destacar l’esclat cultural dels inicis dels 60, l’època del Concil·li Vaticà II, els hippys i els Beatles, però també la publicació de Nosaltres els valencians el 1962 de Joan Fuster, i l’edició de la cançó de Raimon Al vent el 1963 (cançó coneguda des del 1959), per la qual cosa Raimon i Fuster es van erigir com a principals referents culturals valencians. Però especialment assenyalava Palomero la publicació de la biobrafia de Joan Fuster en 1964 sobre el Pele -abreviatura amb la qual Fuster es referia a Raimon pel seu cognom Pelegero-, malgrat que en aquell moment es va considerar que després del seu pas per la censura estava “mutilada” i que Raimon es quedava “afònic”.
Entre les referències més destacades fetes per Fuster sobre l’obra de Raimon, Palomero recordava que l’intel·lectual va assegurar que “Raimon, quan començà a cantar corria el perill de ser classificat com un cantautor militant, no volgué acceptar-ho. Ell era abans que qualsevol altra cosa cantant”. Així Fuster manifestava que dels “críts metafísics” de les primeres cançons va evolucionar a musicar poetes com Salvador Espriu o Ausias March, de to més melòdic.
En la seua conclusió Josep Palomero va voler ser contundent: “A Raimon no el va crear Fuster. Raimon és obra exclusiva de Ramon Pelegero Sanchis i en bona part també d’Annalisa Corti. El que no té discussió és que Fuster, amb la sagacitat que el caracteritzava, sí que va intuir les seues possibilitats, que eren providencials”. Però també destacava sobre les les vacil·lacions inicials de Raimon que “Fuster es va proposar ser la rampa de llançament del cantant, en qui va creure des del primer moment i el va introduir a Barcelona, i per això va publicar la seua biografia”.
