La periodista de Puçol María Domínguez (1981) és una cara ben coneguda pels espectadors d’À Punt. Hui dijous, i cada setmana, presenta a les 22:30h el programa ‘La Clau per a viure’. Un programa de temàtica molt concreta dins del prime time de la cadena.
Amb una trajectòria que l’ha portada des del periodisme esportiu fins a la presentació d’informatius i programes d’entreteniment, Maria encapçala La Clau per a viure, un espai que posa el focus en un dels grans reptes socials: la vivenda. Després d’anys treballant tant en mitjans valencians com en l’àmbit nacional, i d’haver viscut experiències com a cap de premsa del Córdoba CF, María continua amb un programa propi a la televisió pública valenciana amb la il·lusió intacta del seu temps com a reportera i amb la mirada posada en la realitat de la ciutadania. Ha participat en programes d’À Punt com: Cara o creu, Duel de veus, El meu lloc al món, No tenim trellat, Bona vesprada, De mar i bancal, Bon dia, Comunitat Valenciana i Bona Vesprada, Comunitat Valenciana, entre altres. També ha exercit com a reportera en Bona vesprada o els programes especials de les finals de la Copa del Rei del València CF. En estos formats, ha treballat tant de redactora com de coordinadora de secció.
– María, comences la temporada amb un repte: presentar en À Punt el programa La Clau per a viure, centrat en el problema de la vivenda. Què és el que més t’ha sorprés en preparar i presentar este espai?
Em sorprén que, tenint en compte que és el primer problema per a la ciutadania, no es posen en marxa els mecanismes que siguen necessaris per a poder donar solucions en un període curt de temps. Crec que hauríem de xafar el baló, com es diu en el futbol, mirar, analitzar i posar-se en marxa des de tots els àmbits i tots els sectors, tant polítics, públics com privats.
– Com valores la resposta del públic? Creus que la televisió pot ajudar a conscienciar i fins i tot a trobar solucions a la situació de la vivenda?
No sabria dir si a trobar solucions, però com a televisió publica, hem de donar veu i conéixer la realitat de la gent, obrir les portes perquè almenys es conega la seua realitat, això és servici públic i, si obrint les portes poden aplegar respostes, seria meravellós.
– Hi ha algun testimoni o història de La clau per a viure que t’haja colpit especialment i que recordes amb emoció?
He de dir-vos que alguna vegada he eixit molt cabrejada. M’enfada molt que alguna parella que té treball, que ha aconseguit avals i ajuda de família, continuen sense poder obtindre una hipoteca. Acabem i dic: “Però què més ha de tindre una persona per a poder troba una casa?”.
També hem tingut algun convidat que ha vingut acompanyat de la mare, però no ha volgut eixir en pantalla i en acabar et trenques quan et diu quasi plorant que no pot donar-li una espenta, que no pot ajudar-lo perquè puga tindre una casa. He eixit entre cabrejada i emocionada més d’una vegada.
– Tu eres de Puçol. Quin paper creus que juguen els municipis mitjans i menuts, com el teu poble, a l’hora d’afrontar el repte de l’habitatge?
Jo soc de Puçol, però m’he criat des dels 6 anys en Quart de les Valls. Són pobles que estan rebent gent que vivia a València i ha d’anar eixint de la capital perquè els preus estan com estan. A Puçol hi ha molts servicis, no tens problema per a anar a comprar oli o sal si obris el rebost i no te’n queda, tens correus tots els dies, un ambulatori, hi ha floristeries, forns, supermercats i una distància curta a València amb molt bona connexió tant per carretera com en tren, i això crec que ha fet que Puçol siga un poc ciutat dormitori, i em referisc a Puçol nucli urbà i també a la platja, on viu la gent tot l’any i no només gent del poble. Jo tinc alguns companys de faena que han llogat allí i ells són de pobles de Castelló o de la Safor que estaven a València i el preu els ha pujat i han pegat a fugir. Les promocions d’obra nova, de dos-cents mil i tant no baixa ninguna, si parlem del pis més menut. Si parlem de cases o pisos de segona mà, te’n vas a 100.000 euros i moltes necessiten reforma. Si sumes que el preu de les reformes està en uns 1.000 euros per metre quadrat i, a més, que falta mà d’obra, et trobes un altre combinat de preus altíssims. Això en el poble, no parlem de Monasterios ni Alfinach ni de la platja, que encara puja més. És brutal.
Els pobles menuts i que tenen un accés per carretera o amb tren prop de València estan rebent gent que no pot accedir a la ciutat o a l’àrea metropolitana i això fa que també amb els preus et facen bufar. Si l’aplegada de més gent a pobles menuts significa que els servicis creixen, seria meravellós.
Mira, jo ara visc a Burjassot i al costat del meu pis estan fent obra nova, el més econòmic 295.000 euros, el més car l’oferixen fregant el mig milió d’euros. L’Horta Nord està pràcticament inaccessible. Jo vaig tindre l’ajuda dels meus pares, que tot i estar treballant des dels 23 anys, ells van haver d’ajudar-me econòmicament per a un pis de dos habitacions i a penes 67 metres. El vaig comprar fa tres anys i ara mateix, han vingut a comprar-me’l pel doble justet del que em va costar. No puc entendre-ho.
– Has viscut una trajectòria molt variada en els mitjans, des del periodisme esportiu fins a la presentació d’informatius o programes d’entreteniment. Quin ha sigut el pas més decisiu per a tu com a periodista?
Tot i que és una trajectòria variada, en tot has de mantindre un rigor i fe bé les coses. No sabria dir-te si el pas més decisiu va ser eixir del periodisme esportiu, però sí que em marca un abans i un després. 15 anys són molts anys i obrir-te a nous formats i nous registres no va ser fàcil. Només em quedava seguir estudiant i seguir formant-me. Vaig fer molts cursos, vaig tindre la sort d’estar en treballs on els companys eren els millors en tot i de tots aprendre.
– Vas ser cap de premsa del Córdoba CF durant cinc anys, una etapa de molta responsabilitat. Què et va aportar aquella experiència i com t’ha ajudat després en la televisió?
Va ser una experiència meravellosa. Just la Lliga començava a implantar protocols televisius i els clubs s’havien d’adaptar. Vaig fer un màster de planificació de retransmissions televisives, vam obrir la televisió del club per internet i, a més, vaig estar a l’altra banda. Jo sempre havia estat en la part que feia les preguntes i ara estava en la part de qui havia de contestar. Mantindre la calma, ser molt organitzada per a preparar les comunicacions, les rodes de premsa, mesurar les paraules, però sobretot conéixer l’entorn del club, de la ciutat i de l’afició. Tot això va ser important per tal de transmetre missatges des del club entenent i tenint empatia amb l’afició. En la televisió és igual: has de conéixer el que contaràs des de la majoria d’angles que intervenen en el que contaràs. També em va ajudar a mantindre la calma, el futbol és molt passional i la televisió té un punt on els que treballem li posem tota o quasi tota la passió i a muntó de vocació.
– Tornant a l’àmbit valencià, vas passar per Levante TV i després per À Punt en espais com Tot futbol, Cara o creu o Bona vesprada. On et sents més còmoda: en l’esport, en l’actualitat o en l’entreteniment?
M’agrada molt l’actualitat, l’entreteniment i el futbol. No em feu triar, que és molt difícil! Mira, jo còmoda no em sent en res i em sent en tot. Soc nervi pur i cada cosa que faig, em fa tindre sempre dolor de panxa i voler fer-ho millor. Passar a l’entreteniment em va fer aprendre que es poden fer coses sense tindre el cullerot dins, més relaxada, més somrient i crec que al remat cadascú tenim una manera de comunicar que ens fa estar còmodes adaptant-nos al registre que toque en cada moment.
– Com valores l’evolució del periodisme local i com t’agradaria que es potenciara la comarca de l’Horta Nord?
El periodisme local és el tot, és la base. Jo vaig començar en Tele 7 Camp de Morvedre. Les coses que passen al nostre costat són les que ens toquen directament, que s’han de contar i s’ha de tindre el suport econòmic i social perquè puga mantindre’s viu. Estem ja fa anys en un món globalitzat i sembla que ens és més fàcil saber el que està passant a Honolulu, però no el que passa o és notícia a Burjassot, Puçol, o el Puig. El periodisme local és necessari.
– I per a acabar, una curiositat més personal: què és el que més t’agrada fer quan tornes a Puçol i desconnectes del ritme de la televisió?
Mira, quan vaig a Puçol, faig algun passeig per la marjal, però sobretot m’agrada que els meus cosins tinguen en casa pasteló. Soc molt llépola i fotre’m un bon tros del pasteló de Puçol és una barbaritat. M’agrada estar amb la família, soc molt de casa. I deixa’m que et diga que quan vaig a Quart de les Valls, que vaig més perquè mos pares viuen allí i jo em vaig criar allí, estic amb la gent de sempre. Anem al bar, al llavaner o a la font i em posen al dia del que passa pel poble.
