València ciutat: radiografia moderna

0
3168
Andreu Blai Fernandez- Serrano
Andreu Blai Fernández-Serrano

Abans de la revolució industrial, el model de creixement de les ciutats havia sigut un procés orgànic d’adaptació al medi. L’eclosió del capitalisme i la seua concentració en nuclis urbans però, feu que aquestes urbs cresqueren a un ritme vertiginós —sense precedents en la història— a conseqüència de migracions provinents del camp. L’urbanisme modern naix en mig d’aquest context de creixement demogràfic, de preocupació per la higiene a les ciutats i per la carència d’infraestructures mitjançant les quals fer front a la massificació i els seus problemes: el deteriorament del medi i l’amuntegament de les classes treballadores en els vells barris.

Seguint els criteris de l’era industrial —màxima eficiència, racionalitat i estandardització—, l’urbanisme burgés soluciona el problema de l’amuntegament i la insalubritat mitjançant l’eixample. En nom d’un creixement ordenat i planificat, calia destruir allò que havia sigut característic de la ciutat medieval — els carrerons estrets i les muralles— per construir, en el seu lloc, carrers amplis que serviren al tràfic creixent de vehicles i mercaderies. La reforma de París a càrrec de Hausmann és el millor exemple d’aquest procés de transformació de la ciutat a les necessitats dels capitals econòmics.

Aquest procés urbanístic fou amplament rebut a Europa, entre altres raons, perquè es va constituir un gran negoci econòmic al voltant del sòl i la seua revalorització. Entre 1877 i 1906, València ciutat també va disposar dels seus eixamples: el primer entre el centre històric i les avingudes de Marqués del Túria i Ferran el Catòlic; el segon, construït poc després, s’estén fins a l’avinguda Pérez Galdós i l’avinguda Peris i Valero.  Una expansió de la ciutat que va anar engolint horta i pobles, com el Cabanyal i Patraix.

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  Joan Deusa i la soledat de la poesia

Dos anells urbans que, com els seus homòlegs a altres ciutats,  protagonitzaren una manifestació de violència cultural sense precedents.  En paraules de Francisco Javier Ullán de la Rosa: “amb l’aparició dels eixamples va sorgir una de les formes de poder totalitari més potents […] el poder de transformar total i unilateralment, sense comptar amb les sensibilitats de la població, el conjunt de l’entorn”.  Es tracta, però, d’una violència subtil i persistent: la desconnexió afectiva amb l’espai, la seua segmentació i la inviabilitat de la socialització.

L’eixample actual és una construcció destinada a l’ordenació del transit de vehicles i la frontera que delimita la perifèria de la ciutat-museu —que constituïx el centre històric—. És un espai despersonalitzat, que no permet la identificació de l’individu amb el medi que habita. L’estètica modernista que podem apreciar al voltant ve a acompanyar aquesta desconnexió mitjançant el predomini de l’element decoratiu i majestuós sobre l’utilitari. L’embelliment artificial, si bé expressió artística d’una època, s’alça hui sobre els grisos edificis com un aparador —buit per dins, sense rerefons— al que dirigir la mirada uns segons,  com si els autòctons fórem un turista més.

És trist, però el creixement de la ciutat s’ha continuat produint sense comptar amb les voluntats d’aquells qui l’habiten. Almenys en la meua experiència particular, és descoratjador recórrer el bulevard sud i tota l’edificació al voltant d’aquest: carrers amplis, sense llocs destinats a la socialització i finques per “un tub”. No és aquesta alienació respecte de l’espai, després de tot, una violència soferta en el dia a dia? En quina direcció camina València? Caldria reivindicar una concepció social de l’urbanisme…

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  Purgatori

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here