Política i vida, dos camins

0
1069
Andreu Blai Fernández-Serrano

Andreu Blai Fernández-Serrano
Fa poc he llegit un article de Gilles Dauvé en el qual negava que “el principi democràtic” constituïra l’herència més gran que hem rebut dels antics grecs. Per a ell, la innovació més gran fou el fet de fer política al marge de la vida social. El debat i el consens passen a ser realitzats en un espai delimitat, en aparença neutral i amb normes pròpies, on els diferents ciutadans podien discutir els assumptes públics en condicions d’igualtat. Nosaltres hem seguit aquesta dissociació de camps, i és sorprenent la naturalitat amb la qual se’ns presenta: la política la fan els polítics al parlament; la vida és la resta, altra cosa.

Mai hem sigut capaços de suprimir la inherent conflictivitat entre els diferents grups que conformen la societat i, com si fóra una tireta, hem hagut de reinventar l’espai on mitigar el conflicte social. En el nostre cas particular, aquest lloc és el parlament pluriclasse, institució que pressuposa la representació pacífica d’aquest ventall d’interessos. Sols hi ha una màxima baix la qual s’emparen tots els grups polítics: la pervivència del sistema parlamentari i la seua legitimitat de cara la ciutadania. Aquesta separació que s’ha establit, entre la vida i la política, no està lliure de crispacions i contradiccions, sobretot per als partits d’esquerra, base social dels quals s’ha anat desbrafant en la mesura que s’integren en l’engranatge parlamentari i deixen de ser l’oposició —abandonant l’espai de la vida—.

Per a qui no em crega, i si fem balanç d’allò que han fet “las isquierdas” d’ençà que governen l’Estat Espanyol? Per tal d’arribar a un acord progressista van haver de renunciar a la derogació de la llei laboral impulsada pel Partit Popular i aplaudida per l’FMI. L’il·lustríssim Ministre de Consum, de voler prohibir els anuncis de les cases d’apostes, ha acabat permetent-los en les franges horàries de gran audiència. Per no parlar de la llei mordassa, que ja no és el fet que no hagen proposat derogar-la, sinó que en aquesta situació d’emergència han posat més multes per desobediència que “las Drechas” durant tot l’any 2018.

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  La solidaritat virtual enfront del racisme

Per què aquesta incongruència?, no governen els menys dolents? O és que les regles del parlamentarisme com a sistema no són compatibles amb un projecte social? La impotència de l’esquerra per a governar, i no perdre’s pel camí, no es deu a una sort d’esdeveniments o la traïció conscient del polític. Tal vegada, quan un es deixa guiar per les formalitats de l’estructura del poder en la que s’insereix, o s’emmotla o mor.

A la política res del que et donen és gratuït. Però una cosa és que per a arribar a consensos faça falta cedir en algunes propostes, i una altra ben diferent és entrar al parlament parlant de Marx per acabar l’any 2019 abraçat a la constitució del 78. Dic jo, que no sóc ningú.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here