El Museu Valencià d’Etnologia presenta l’exposició ‘Inventant la tradició. Indumentària i identitats’


0
1986

Un recorregut sobre l’evolució de la indumentària tradicional valenciana.

1.- Contingut de l’exposició

inventant_la_tradicio_cartell_lowres“Las tradiciones que parecen o reclaman ser antiguas son a menudo bastante recientes en su origen, y a veces inventadas”. És obligat començar amb aquesta cita d’Eric Hobsbawm per a presentar una exposició amb el títol Inventant la tradició. Indumentària i identitats en un clar préstec, i alhora homenatge, a l’obra de l’historiador britànic.

Esta exposició pretén reflexionar sobre els processos de creació de la identitat col·lectiva dels valencians i les valencianes mitjançant l’estudi la indumentària tradicional, aquella més icònica que ha esdevingut representativa: la imatge del llaurador i la llauradora valenciana. Com totes les robes representatives, desitgen ser immutables, però, han estat i estan subjectes als devenirs històrics, a les manipulacions, mistificacions i canvis o préstecs de la moda imperant.

Amb un clar punt d’origen, la Renaixença valenciana, la nostra roba més característica i definitòria com a poble ha evolucionat cap a la uniformització a les festes actuals, que cerquen i necessiten un model recognoscible i identificador, però que alhora amaga i fa oblidar altres models. La mostra aposta pel vestit basat en el camperol de l’Horta de València, i no aborda altres robes festives valencianes de caràcter icònic, representatiu o ritual com les que poden usar-se en les festes relacionades amb els moros i cristians, el Sexenni de Morella, les fogueres d’Alacant, entenent que estes mereixen la seua pròpia reflexió i una mostra què ajude a la seua comprensió històrica i actual dins el panorama festiu tradicional.

En l’exposició es tracta el valor identitari i de pertinença que suposa vestir-se d’una forma o una altra: el gènere, l’edat, l’estatus social, el costum, els canons de bellesa imperants en cada època o la pertinença a una o diverses col·lectivitats. Elements tots plegats que constitueixen allò que distingeix un individu i el fa únic i personal. Este paper identificatiu que aporta el vestit tradicional esdevé un factor d’identitat col·lectiva. Per això, l’exposició ens parla de com sorgeix eixa idea d’identitat valenciana, simbolitzada en unes peces de vestir que es pretenen representatives de la nostra essència. I també de les influències que èsta ha rebut dels moviments socioeconòmics i polítics, dels corrents internacionals, i de la pròpia evolució de les modes populars que s’adapten als nous usos dels valencians i les valencianes.

S’exposen peces pròpies del que hom reconeix com a indumentària tradicional valenciana i de moda internacional, barreja intencionada per tal de posar en rellevància les connexions i préstecs d’ambdues, amb el reforç que proporcionen objectes i imatges que ens ajuden a remarcar les diferents etapes històriques del recorregut expositiu.

El marc cronològic s’inicia cap al 1830 i finalitza en la dècada de 1980. Es realitzen diverses mirades al passat, des del període Romàntic on es mostren peces que ens parlen de l’ascens de la burgesia i o d’unes classes obreres en creixement. Figures com la dona burgesa vista com ángel del hogar i vestits que ens mostren els tipus de roba utilitzats per les dones en les fàbriques.

Este traçat també mostra les formes adoptades en els Jocs Florals i la Renaixença, en la creació de les imatges idíl·liques de la vida a la fèrtil horta de València, el gloriós passat velluter de la ciutat, la revolució dels transports i de la comunicació, l’aparició de la societat de masses, cotilles i pantorrillas, les milicianes i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, les falleres majors i els vestits de cucaracha, de toreros i de la moda a l’antiga o del segle XVIII…

 

2.- Treball de producció. Peces i fons

L’exposició exhibeix de 380 peces d’indumentària que van  acompanyades per un centenar d’objectes (documentació, obra gràfica, ceràmica, retalls de premsa i complements).  El departament de Restauració del Museu Valencià d’Etnologia ha restaurat 30 d’estos objectes i l IVC+R ha restaurat 5 peces d’indumentària i ha realitzat la confecció a mida de 52 maniquins.

La majoria dels fons pertanyen a les col·leccions del museu. En este sentit, l’equip de treball ha triat un conjunt de peces provinents de l’important fons tèxtil del Museu Valencià d’Etnologia que darrerament s’ha nodrit de destacades aportacions d’indumentària de diverses procedències, (Casa INSA o fons Puig – Vilaplana) el que ha conformat un conjunt heterogeni que abasta un gran període temporal i d’ús, on destaquen principalment les peces de roba quotidiana de les comarques castellonenques i peces de rituals, de disfressa o representatives (casa INSA). Mes enllà del seu valor individual o crematístic, estes col·leccions destaquen per la seua utilització en diversos usos socials: l’ús diari, la representació o el ritual, com a models o base per la  posterior composició dels figurins, que han esdevingut acceptats com a icònics i definitoris de la personalitat valenciana.

Junt amb la roba tradicional valenciana s’exposa roba internacional amb la intenció d’aprofundir en les directes correlacions que s’estableixen entre els tipus “estrangers” i els vestits valencians.

A més de la indumentària pròpiament dita, s’exposen complements de vestuari de l’època, documents, articles, cartells, fullets de publicitat, i pintures que ens ajuden a configurar la imatge de la indumentària valenciana.

L’exposició finalitza amb unes peces cedides pel dissenyador Francis Montesinos de la seua col·lecció “patrimoni”, una mostra evident de la influencia que el vestit tradicional de llaurador valencià pot tenir en la configuració dels patrons actuals.

expo-inventant-la-tradicio-mve-8Per la producció de l’exposició ha sigut necessària la restauració de nombrosos vestits, complements i objectes. Esta restauració s’ha realitzat de forma coordinada entre el departament de restauració del Museu Valencià d’Etnologia i l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana (IVC+R de CulturArts Generalitat Valenciana).

Del material restaurat  per el IVC+R (5 vestits) destaquen la Marsellesa. ( Dècada del 1860-1870) i la Casaqueta de dos faldes ( Segona mitat del segle XIX). ( Ver punt 5).

Els tractaments i els processos d’intervenció han sigut molt variats, depenent de la tipologia, el tipus de material i l’estat de conservació de les peces. El punt de partida ha sigut la consideració  de l’ús que s’ha fet de les peces i la seua evolució històrica, ja que esta indumentària ha arribat fins als nostres dies amb canvis i transformacions induïts pels usos successius de la peca per tal de ser emprada en uns contextos diferents.

Després de l’observació sobre l’estat de conservació general de cada peça i de l’estudi dels materials i de la seua manufactura, s’ha realitzat un diagnòstic de les necessitats de restauració per tal posar el vestit novament en valor. Estos treballs s’han concretat en l’eliminació d’intervencions antigues, la neteja mecànica, la reintegració i consolidació de materials, i l’elaboració i adaptació dels suports expositius.

 

3.- Estructura de l’exposició

Per organitzar espacialment la mostra, els dissenyadors (Aureli Domènech i Antonio Herrero) han considerat oportú trencar les habituals formes de presentació de vestits. Aquelles que opten o per una successió de maniquís i suports presentats de manera lineal (generalment a manera d’aparador) o aquelles que opten per un model més escenogràfic en el qual els maniquís, exposats juntament, escenifiquen una escena una narració figurativa.

expo-inventant-la-tradicio-mve-1Per tal de presentat esta mostra, s’ha optat per la configuració una desfilada on el públic es el que desfila, contemplant graderia de vestits, per una banda, i una sèrie d’objectes de contextualització de la indumentària per una altra. Esta proposta mes inusual, esta relacionada amb la forma amb la qual el Museu Valencià d‘Etnologia presenta els seus fons etnològics en les seues exposicions permanents i mostres temporals, buscant a fer de l’espectador un agent actiu de l’experiència expositiva.

El visitant podrà contemplar primerament una sala d’emmagatzematge d’indumentària, en clar reflex del treball de conservació i manteniment que el Museu ha fet en la seua Unitat de Fons i Conservació dels nombrosos fons cedits de la col·lecció de Casa Insa entre d’altres. I posteriorment entrarà en una gran passarel·la ordenada de forma cronològica on s’intenta establir una “conversa” entre els vestits tradicionals valencians, les formes estrangeres, la moda urbana burgesa i proletària, i la iconografia social que contribuí a la configuració d’esta d’indumentària.

 

4.- Equip de producció de la mostra i entitats col·laboradores

Comissariat: Sunsió García Zanón (conservadora del Museu Valencia d’Etnologia) i F. Xavier Rausell Adrián (expert en indumentària tradicional valenciana).

Plantejament expositiu: Aureli Domènech i Antonio Herrero

Restauració: Emilia Rueda, restauradora del Museu Valencia d’Etnologia ,i Mercé Fernández, Elisa González i Óscar Lázaro (tots tres de IVC+R CULTURARTS). María José Cañada (modistería i adequació tèxtil)

Fons procedents de: Museu Valencià d’Etnologia, Biblioteca del Museu Valencia d’Etnologia, Cercle de Belles Arts de València, Museu de la Ciutat, Ajuntament de València, Museu de la Seda de Moncada, Arxiu Rafael Solaz, La Cerámica Valenciana, Sucesores de José Gimeno Martínez, S.L., Flor d’Aigua-Flor de Cotó, Galería Punto, Colección García Zanón, Lo Rat Penat, Inmaculada Atienza, Aureli Domènech-José M. Soler, Enrique Drews, Pere Hernandis, Ángel Martínez, Rosa Pastor, F. Xavier Rausell, Lluís Romeu, Angelita Ros, Esther Rubert, Àngel Valero, Ajuntament de Moncada.

5.- Vestits més ressaltats

expo-inventant-la-tradicio-mve-7Conjunt burgés de dia (cos i falda) Museu Valencià d’Etnologia. Fons Casa Insa-Carmen Ferrés. Mocador: Mocador o xal. Col·lecció Esther Rubert. Illes Reunió (França).

Aquest conjunt de cos i falda de tartà de seda en tons marrons i morats sobre base de color torrat i escot redó a la caixa, va tindre probablement un ús com a vestit de cada dia per a ser més tard reutilitzat per Casa Insa com a indumentària teatral o com a disfressa de lloguer, i amb això va patir diverses transformacions. En el seu origen, la falda frunzida devia portar al davall una crinolina més àmplia en la part posterior, que en donaria lloc a una cua. Completa la silueta triangular pròpia del període un cos entallat, que denota l’ús de la cotilla, i mànegues estretes amb mànega de pagoda.

Són els anys de l’ascens d’una burgesia que cuida les aparences i busca la distinció que li proporciona el luxe. L’ús de metres i metres de teixits i d’adorns cars en els vestits femenins la diferencia de les classes populars. L’ús de la cotilla no sols és producte de la moda del moment, també proporciona a la portadora del vestit un aspecte fràgil i delicat, propi de l’ideal de la dona burgesa, un «àngel de la llar», ama de casa i mare, administradora de la casa i del servei domèstic, que pertany clarament a una classe social que no fa tasques manuals.

llauraoraVestit de llauradora. Pepita Samper. Museu de la Ciutat. 1929. València. Seda, cotó, metall, fil.

Pepita Samper Bono Senyoreta Espanya 1929, es va alçar amb la corona de regina de la bellesa vestida a la manera tradicional valenciana. El vestit, cosit per un modista local amb les directrius del llavors famós ceramista Mateu, va aconseguir tota classe d’elogis, atès que va permetre lluir i potenciar la bellesa de la jove valenciana. Un vestit que combinava dos cossos, cotilla i gipó de mànega llarga confeccionat amb vellut negre i falda espolinada amb el disseny València.

Dos jocs de manteleta i davantal, un amb mocador de tul i davantal de batista, i un altre confeccionat sobre seda traslluïda, ambdós brodats a punt de cadeneta amb fils metàl·lics i lluentons, van servir per a completar la imatge de Pepita, que es va adornar amb un adreç tradicional. Aquest model, que ja revisava la popularització que s’havia fet d’aquells primers vestits de valenciana usats per les joves burgeses de la ciutat en els seus balls, venia a redireccionar i oferir un model vàlid i digne en la confecció del vestuari tradicional, marcant el camí que havien de seguir les generacions posteriors d’usuàries.

 

imagen-3Vestit i tocat. Vestit: Museu Valencià d’Etnologia. Procedència desconeguda. 1930-1939. Tocat: Museu Valencià d’Etnologia. Fons Casa Insa-Carmes Ferrés. València. 1930-1939.

Vestit de viscosa de mànega curta, amb
la part superior estampada amb motius geomètrics en blanc i negre i llisa en la part inferior de color negre. En la pitrera porta una ornamentació feta amb cinta de gross negra i roja i peces de baquelita roja amb
tires de pell, a manera de passadors. El tocat és de feltre negre. Si en la dècada anterior les dones havien abandonat la cotilla i havien adoptat una silueta andrògina, en els anys trenta del segle passat els vestits se cenyiran més al cos, tornarà la roba interior que marcava les formes femenines, la faixa elàstica i el sostenidor. L’ideal era la dona atlètica, bronzejada i prima, encara que amb corbes, i els referents eren les estrelles glamouroses del cinema.

 

llauraorVestit de llaurador. Museu Valencià d’Etnologia. Fons Casa Insa-Carmen Ferrés. Últim terç del segle xix. Seda, cotó, estam, metall.

Jupa i calçó llarg de seda groc fort amb botonada de metall daurat. Camisa de fil blanc adornada amb brodats i plecs. Faixa d’estam de llana crua, barret d’arborços de seda groga i rodina de vellut negre.

Documentat en les fotografies fetes per J. Laurent, el 1878, als ballarins del Quadro de cants i balls populars valencians, que van assistir a la boda d’Alfons XII i María de les Mercedes, el 23 de gener de 1878 a Madrid, prompte es va popularitzar el seu ús, especialment en els actes de la Fira de Juliol de València i en les diferents actuacions dels grups de ball valencians.

La moda del pantaló llarg, que va aparèixer per primera vegada a la ciutat del Túria amb la invasió francesa, es va adaptar en les últimes dècades del segle per a vestir l’home a la manera tradicional.

 

imagen-5Tern francès masculí. Museu Valencià d’Etnologia. Fons Casa Insa-Carmen Ferrés. Seda, cotó, llenç, fusta, metall. Dècada del 1780-1790.

Tern francès compost per casaca i calçó de tela de confit o vellut llaurat policrom que presenta un dibuixet geomètric en color morat, negre i groc. Jupa de grodetur de seda crema amb trames de metall daurat a manera de tissú, brodat amb garlanda floral i vegetal de marcat caràcter neoclàssic. L’elevació del coll, el tancament de la part alta de la casaca i la reducció dels faldons ens indica la seua confecció seguint els patrons de moda neoclàssics.

 

imagen-6Vestit de núvia. Col·lecció García Zanón. Aldaia 1957.

Fet totalment en tul, excepte un llaç menut de ras de seda en l’escot, aquest vestit de núvia va ser confeccionat per la modista Luisa Rubio Balanzá.

La confecció en sèrie de vestits de núvia no es generalitzarà fins a la dècada següent, i el més habitual era acudir a una modista. Després de la Segona Guerra Mundial la moda internacional buscava recuperar una imatge d’esplendor i prosperitat, i durant un temps es va tornar a la cintura de vespa pròpia de la figura de rellotge d’arena del segle xix i a les faldes voluminoses amb diversos metres de tela. L’alta costura parisenca i el vestuari aparegut en les produccions de Hollywood marcaven les tendències.

 

imagen-7Vestit de fallera. Museu Valencià d’Etnologia. Fons Casa Insa-Carmen Ferrés. Raió, cotó, metall. Dècada del 1940.

Cos i falda confeccionat amb un teixit de raió i disseny floral de ram central asimètric i garlandes ascendents que l’emboliquen. De fons clar, es teixien en una varietat pobra de color, on predominaven sempre les flors en color roig, verd, morat o blau.

La festa fallera es va servir de teixits fabricats a Sabadell i a Barcelona per a suplir el pobre gènere que hi havia en una ciutat que havia vist arrasats els seus tallers en la contesa civil. L’aparició d’uns colors marcats i vistosos, com també la fabricació de mocadors i davantals sobre tul de raió, va marcar la novetat d’aquests vestits que perdurarien pràcticament fins a final de la dècada del 1980.

 

PECES RESTAURACES PER L’IVC+R

Marsellesa, peça del Museu Valencià d’Etnologia procedent del fons de Casa INSA- Carmen Ferrés. Peça de llana de la dècada dels anys 1860-1870.

imagen-8Jupa romàntica o marsellesa. L’evolució de les toreres dels majos va derivar cap a una major profusió d’ornaments i un tall més ajustat al cos, que ara es tallava a la línia de la cintura i eliminava el coll i les solapes. De moda durant la primera meitat del segle xix, van seguir utilitzant-se posteriorment, això sí, sense tant d’adorn.

Aquesta peça de tipus urbà, profusament adornada en els davanters, el coll, les butxaques i les mànegues es va conservar gràcies a la nova vida que li va suposar ser usada per les esquadres de bandolers en les festes de moros i cristians. Diverses aplicacions de vellut roig i verd contrasten amb el fons de llana marró i al seu torn estan brodats a punt de cadeneta amb motius fitomorfs en color cru i blau. Un afegit posterior va permetre ampliar les mànegues i l’esquena.

 

casaquetaCasaqueta de dues faldes. Museu Valencià d’Etnologia. Fons Casa Insa- Carmen Ferrés. Seda, llenç, metall, fil. Segona meitat del segle xix.

Confeccionada en tafetà de seda color grana, folre interior de llenç casolà i vistes de seda blava, porta gran quantitat de botons folrats del mateix color i centre de vellut de pèl curt i altres de metall esmaltat col·locats posteriorment.

És una de les peces més importants de l’antic rober de Casa Insa, ara en el fons històric del Museu Valencià d’Etnologia. Hi destaca per mostrar una tipologia antiga de la qual s’han conservat escassos exemplars.

Està confeccionada segurament en la segona meitat del segle XIX i segueix el model i
el patronatge d’aquest tipus de peces de cobriment del tronc masculí usuals entre
final del segle XVII i la primera meitat del
segle XVIII. A pesar d’haver sigut modificada posteriorment, aquest tipus es va conservar per a vestir les autoritats, per això és coneguda també com casaqueta d’alcalde. És, doncs, una peça de patronatge més antiga que va conservar el seu ús de forma ritual per a vestir els càrrecs electes municipals. Aquesta o una altra semblant va servir com a model per a vestir el conegut L’alcalde d’Albuixech, obra de Gabriel Esteve que es conserva en el Museu de Belles Arts de València.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here