L’art de fer un bon regal

0
3521
Andreu Blai Fernández-Serrano

S’acaba l’any, ve Nadal i amb ell el pare Noel, els tres reis mags i amics invisibles. Depén ja de cada casa —i de l’edat que es tinga— que arribe un, els quatre o tots alhora. De menut a casa arribaven els quatre, cadascun d’ells el dia que els pertocava; ara amb sort arriba un amiguet, i més per inèrcia que per il·lusió —tot s’ha de dir. Tant fa l’excusa que s’hi vulga posar, estem en època de fer i rebre regals. Ningú s’escapa, així ho marca la tradició i la publicitat.

Però regalar hui en dia és, en la majoria dels casos, un formalisme. Qui no ha regalat una colònia o  roba  perquè no sabia què regalar fer? Entrem en desembre i ens comprometem a fer regals, però veiem a desgana pensar en l’altre. Pensar en l’altra persona com a subjecte amb substància pròpia, diferent de nosaltres, i no com un ésser valor del qual depén de poder ser intercanviat per altra cosa.

Els comerços han trobat en la nostra desgana un nínxol de mercat: els articles produïts amb la finalitat de ser regalats. Però la comoditat de comprar el primer que ens ve a la ment arruïna la màgia —que se li pressuposa inherent— de l’acte de regalar, i embruteix la mateixa experiència de l’individu.  D’açò parlà, entre moltes altres coses, Theodor Adorno, al seu llibre “Mínima moralia: reflexions des d’una vida danyada”.

Per a l’autor, la nostra imaginació i espontaneïtat com a consumidors s’ha degradat fins a convertir-nos en éssers mecànics que basem l’existència en la repetició d’hàbits mentals. I els regals, com a expressió de les relacions humanes, són testimoni de com les relacions en el capitalisme tardà se n’han anat buidant de significat. Sense anar molt lluny, hui existeixen webs que ofereixen un catàleg replet d’articles de regal ordenat en funció el gènere del receptor i la intencionalitat del regal.

Perquè per regalar a algú cal conéixer-lo. Llavors el regal, un bon regal, pot actuar com a mediador, enfortint una relació i establint lligams entre una persona i altra. Els regals que es fan per fer, són “gènere mort” des del primer dia. No estan imbuïts de gens d’interés per part d’aquell qui regala, sinó que es fan atenent al compromís social que suposen certes institucions, siga l’aniversari o Nadal.  La fórmula, expressada per Adorno i repetida fins a l’actualitat, diu: “Ací està el teu regal, si t’agrada bé, si no pots canviar-ho per altra cosa. A mi em fa igual”.

És per això que Adorno enalteix la figura del regal com un acte que demanava invertir temps, eixir  de la nostra rutina i pensar en l’altre com un subjecte. No hi havia una concepció de pressupost, un sentiment de deute, ni un compromís. Era un acte humà, innocent, on l’accent estava en la imaginada felicitat de qui rep el regal. No és, per desgràcia, la norma. I l’alemany és molt escèptic respecte la nostra capacitat de regalar en aquests termes, imbuïts com estem la ideologia dominant.

Si el que diu Adorno incomoda, serà perquè té part de raó, no? Tampoc voldria amargar-vos les festes amb aquestes reflexions, però convindria pensar dues vegades què voleu regalar i per què. Un consell molt savi: per a fer una cosa sense interés, valdria més no fer res i així almenys estalviaríeu diners. I jo, què podria comprar per reis?

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here