La solidaritat virtual enfront del racisme

0
916
Andreu Blai Fernández-Serrano
Andreu Blai Fernández-Serrano

L’assassinat de George Floyd a mans de la policia és un exemple, entre molts altres, de la violència exercida contra les minories ètniques als Estats Units. Tots estem d’acord que el racisme és un fenomen inserit a l’estructura de les nostres societats. Acceptem aquesta tesi, sense massa dissensions, i la condemnem. Per altre costat, som bastant miops per veure’ns la merda del melic i tractar de llevar-nos-la del damunt. Per què serà?

Aquests dies les xarxes socials s’han infestat de publicacions amb les etiquetes de #Blacklivesmatter i #Blackouttuesday. En un principi, aquestes eren unes eines de solidaritat creades per facilitar la circulació de notícies, al voltant de les protestes que estan tenint lloc, per tal que poguérem estar informats de primera mà. Amb la participació de gent famosa, l’objectiu era fer del silenci a les xarxes un altaveu dels manifestants i les seues reivindicacions.

Una iniciativa de ciberactivisme, impulsada per persones implicades directament en les revoltes, que en qüestió d’hores s’ha convertit en una teranyina de publicacions a Twitter i a l’Instagram. Aquestes mostres de “suport”, lluny de ser útils, l’únic que han aconseguit és col·lapsar aquesta proposta, sembrar el desordre i que no poguera complir el seu propòsit original. Chapeau!

Sense voler llevar-li importància, que la té, caldria reflexionar el perquè ens ha violentat tant un crim concret, i no altre. No vull reduir la qüestió al simple fet de què som un grapat de falsos, perquè per ser hipòcrita és necessària certa intencionalitat i el problema està a deixar-nos dur per les dinàmiques col·lectives a les quals, tant institucions socials com mitjans de comunicació, ens indueixen.

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  Purgatori

La sensació d’urgència està mediada per l’aclaparador nombre d’imatges que rebem diàriament. De tant en tant alguna imatge transcendeix, i tothom —no sols persones, sinó també empreses, equips de futbol, partits polítics, etc…— es fa ressò d’ella; buidant-la del contingut reivindicatiu original. A mi se’m fa evident la curiosa relació entre la cobertura mediàtica d’un esdeveniment i la seua repercussió social. O ens hem rebotat de la mateixa manera quan alguna notícia ha evidenciat la violència exercida per la policia d’ací sobre els immigrants, siga al CIEs de Zapadores o a les fronteres amb el Marroc?

Les mostres cibernètiques de solidaritat tenen més de narcisisme cristià dels que ens agradaria admetre. La injustícia indiscriminada ens produeix una angoixa semblant al sentiment de culpa del pecador. I a tall d’expiació moderna, una forma ràpida d’alleujar-nos eixe pesar és l’acte públic d’autoposicionar-nos contra el que és roín i a favor d’una societat més justa. No és qüestió de donar cap lliçó d’activisme a ningú, sols recordar aquesta idea: el cas de George Floyd no és l’excepció, si no la norma. Adoptant una posició de dol podem sentir-nos millor amb nosaltres mateixa, però mai farem canviar res.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here