La il·lusió per la pólvora

0
2918
Andreu Blai Fernández-Serrano

Al segle XIV, un context històric caracteritzat per la decadència de les institucions medievals, el poder dels cabdills locals va minvar a costa d’una monarquia sorgida de la concentració de capital econòmic i polític. L’aparició de la pólvora al vell continent va consumar aquest procés, doncs va permetre que augmentés l’abast, el poder i la mobilitat dels exèrcits professionals.  Una revolució en l’art de la conquesta que, a més de debilitar la clàssica defensa dels murs i el fossat, va afermar les creences en un poder absolut i armoniòs. La pólvora suposà la mort de les ciutats lliures, en paraules de Lewis Mumford.

A aquesta evolució dels fets històrics li devem que hui puguem parlar d’estat per referir-nos a l’aparell burocràtic que concentra el poder polític dintre d’un territori ampli, considerat seu.  La realitat no sempre ha sigut així. La natural unitat nacional que hui en dia s’observa —carrers plens de banderes, als balcons i a les mascaretes—  és el resultat d’un llarg procés d’homogeneïtzació portat a terme, en nom d’una idea concreta i interessada de “nació”, pels representants d’eixe poder central i absolut.

Això se’ns fa llunyà perquè Espanya és Espanya des del segle XVIII, però reminiscències d’aquell despotisme romanen en l’estructura actual dels Estats moderns. Hi ha diversos exemples, però ningun com la excepcional situació a la que ens ha dut el COVID-19. Aquesta irrupció virulenta ha fet evident que les unitats territorials, municipis i autonomies, no tenen autonomia política plena, és a dir, una que no necessite de l’aprovació i revisió en Madrid. O declarar l’estat d’alarma a tots els territoris sense tenir en compte les particularitats que s’hi presenten en cadascun i la centralització de les competències sanitàries no són prova suficient?

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  La solidaritat virtual enfront del racisme

La pandèmia és la nova moral del govern, el benestar de la població una excusa baix la qual s’empara tot tipus de mesures autoritàries que permeten governar mitjançant decret-llei: reducció de l’autonomia, de les nostres llibertats, impossibilitat de plantejar alternatives polítiques, etcètera… Això no és un símptoma de por al autogovern, sinó un desig per ser el amos i creure’s capaços d’encarrilar a tothom baix els seus designis. El “estat d’alarma o el caos” sols era un discurs que expressava la il·lusió pel control i el sotmetiment baix les seues directrius. La justificació d’un ordre  que, a més, es contradiu amb la flexibilitat amb la que s’ha tractat la fi del confinament i l’obertura al turisme massificat; però això és altre tema.

No és un problema relacionat amb els partits que estan al govern, és indiferent qui governa o qui deixa de governar. Després de tot, no hi ha cap grup parlamentari que haguera actuat diferent a com ho han fet UP i PSOE —possiblement, pitjor—.  És un tema amb un transfons major, que arrela amb la construcció de les democràcies europees modernes. Però bé, no cal que ho faja molt llarg quan Joan Fuster feu una excel·lent síntesi, en “Consells, proverbis i insolències”, del que vinc a dir: un estat autoritari? no és això una tautologia?

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here