La cara oculta de l’educació pública

    0
    1190

    Andreu Blai Fernández-Serrano
    Des de la crisi de 2008 l’imaginari polític entorn l’educació s’ha anat reduint cada vegada més. Hui dia només queden dues postures sobre la taula: la privatització de l’ensenyament o la defensa a ultrança del seu caràcter estatal. En altres paraules: la violència explícita del neoliberalisme o el poder subtil de la burocràcia. No seré jo un banderer de la primera, però tampoc tan ingenu per a considerar la segona la única solució.
    La conformació de l’Estat Social, així com d’un sistema educatiu, no ha sigut una arbitrarietat del destí, ni s’ha tractat d’un acte de generositat per part d’algun poder omnipotent. Aquest procés evolutiu te una raó de ser en la història i la política, una gènesi en la transformació de l’economia al segle XVIII i la necessitat d’un educador social que constituira l’ideal de nació entre les classes populars. No hi ha cap moralina rere aquest fet, l’Estat és ètic en la mesura que s’encarrega d’elevar el nivell cultural de les classes dominades a les necessitats productives de mà d’obra, com deia Antonio Gramsci.

    En aquest sentit, l’escola i el sistema penitenciari tindrien en comú ser les activitats educadores sobre les quals l’Estat crea consens social al voltant d’un statu quo determinat. És a dir, l’hegemonia. Si bé les presons eduquen negativament, a través del càstig; l’escola educa en positiu mitjançant la inserció d’una sèrie de idees d’ordre dominant. A l’educació —i a la societat en general— no existeix tal cosa com la neutralitat ideològica, encara que ens ho vulguen vendre així.

    Si volem canviar l’estat de les coses, hem d’abandonar els discursos fal·laços que identifiquen l’estatalisme pur amb una societat més igualitària. El principi d’igualtat precisa de la igualtat econòmica per ser, més enllà d’una formalitat, una realitat fàctica. I fins on jo se, al món són el mercat i la propietat els qui manen. Les lluites obreres conqueriren els serveis socials, però que victòria suposen a dia de hui? Són un pal·liatiu a les desigualtats estructurals que romanen. Tota proposta política que no vaja més enllà està condemnada, més tard que més prompte, a caure en el conformisme i legitimar l’ordre existent.

    TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  Descobriment de l’altre en dos temps

    Un sistema educatiu públic no pot ser la reivindicació final de cap moviment polític progressista. A la llarga, l’ensenyament com a servei social sols fa menys evident la violència sistemàtica que suposen la segregació i les barreres socials que perduren. I dóna igual que l’ensenyament es proclame públic, valencià i feminista quan en lo fonamental no ha deixat de ser el dispositiu que ens prepara dintre del règim de valors que impera: la competitivitat feroç, la rendibilitat malaltissa i l’utilitarisme.

    Dejar respuesta

    Please enter your comment!
    Please enter your name here