Joan Deusa i la soledat de la poesia

0
3598
Andreu Blai Fernández-Serrano
Andreu Blai Fernández-Serrano

Recorde haver llegit per primera vegada “Camelot o la poesia social”, poemari de Joan Deusa, durant els meus viatges en metro. Fou una lectura ràpida, d’eixes que fas sense fixar-t’hi molt i que acaben per fondre’s amb la quotidianitat de qui està submergit en un moviment constant, més preocupat per no passar-se d’estació o enganyar-se de línia. Açò, no crec necessari aclarir-ho, és un eufemisme.

Degué ser coincidència, però, que acabara parlant d’aquest poemari amb un company de lletres que també l’havia comprat i el tenia al pis. En aquesta situació, l’oportunitat de moure’ns pel llibre va motivar una lectura curta, en veu alta, i despullada de tot prejudici. Fou arrel aquesta experiència que em vaig proposar fer una ressenya, i fer-la bé. Abans de començar, em sent amb l’obligació d’advertir-vos: ni tinc costum de comentar literatura —i per tant, em disculpareu—, ni assegure que la meua lectura siga fidedigna a la voluntat del poeta.

Pel que fa a “Camelot o la poesia social”, Deusa comença anunciant-nos la poesia social que ell concep —que jo interprete que concep. En un segle XXI on la poesia –joc conceptual entre llenguatge i imatges— està ferida de mort, aquesta haurà de patir una catarsi i prendre posició partidària per una Forma. Si vol continuar existint, és clar. Però al principi del llibre no trobem cap resposta a la necessitat poètica de renovar-nos, sols llegirem una declaració de principis: el poeta no vol cap redempció celestial, ni aspira a una perfecció verge, apàtica i artificial. Cal estar en terra i mesclar-se en la brutícia del món. La poesia necessita mesclar-se.

“[N]o vull

anar al paradís dels protestants,

pulcre, de brutea i testosteròniques flors

sinó al jardí trist i blau del soterrani

on la puta menyspreada i el bandoler subjecten les lluentes tasses de café”

(TRES SOBRE POESIA SOCIAL, pàgina. 14)

 

Amb aquesta convicció del que hauria de ser la poesia, la seua almenys, Joan es troba en la soledat del seu pis de Gandia. Així ho testifiquen les seues referències a la mar, el carrer, el balcó on ix nuet. Però aquesta soledat que l’angoixa no ha de ser entesa en la seua literalitat —un poc si.  El que s’expressa al poemari és la preocupació metafísica d’un poeta sagaç; d’un escriptor jove que percep com la separació entre literatura i societat va creixent fins un punt de no retorn, un esdevenir on la possibilitat de comunicar la poesia va minvant sota una realitat apagada.

 

“Deixe tot el lirisme per a la vesprada

perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries”

(EL PLOR DELS SAMARUCS, pàgina. 21)

 

Aquestes preguntes del poeta ens obliguen a plantejar-nos una qüestió d’actualitat: la impossibilitat de la poesia, de la seua realització artística i el paper social que se li puga atribuir. És una perspectiva interessant per enfrontar-nos amb l’autor, però cal anar amb compte i no avançar-se. Els primers versos del Camelot mostren la preocupació del poeta, però no són conclusius. Joan identifica l’aparell reproductor de la poesia —l’intestí—, i la seua matèria primera —la vida i la memòria—. Per tant, encara hi ha esperança en el procés creatiu. I la poesia, la POESIA SOCIAL, és encara aliment per als que rodegen al poeta. Una idea que repetirà el jove Artur quan son pare, Uther Pendragó, li pregunta que vol ser de major. Molt Evangèlic tal com està expressat.

 

“Vull a prop els amics que callen i que saben

Hui la taula és el meu cos i ja està parada”

(VAIG EIXIR A COMPRAR I VAIG PENSAR EN EL MEU COS MORT A CASA, pàgina.  26)

 

El desig d’entregar-s’hi al món, així com l’escassetat d’espais per a la poesia, motiven al poeta a buscar refugi en una altra realitat imaginada: Camelot. La mítica fortalesa artúrica que Deusa fa seua a base de canyes de marjal i fang. Camelot és l’últim refugi dels poetes, on aquests poden expressar-se vertaderament com són i on la realitat es confon amb la ficció. És en els paranys del Camelot on les qualitats del poeta l’eleven a cavaller, i el seu bolígraf esdevé espasa. En aquesta fantasia hi ha una reivindicació per recuperar allò que perdem en la infantesa: la capacitat per meravellar-nos i experimentar la nostra vida amb la intensitat i innocència d’un xiquet. Fins ací el poemari semblarà una fugida del poeta als indrets d’ell mateix, però inclús a Camelot la poesia serà assetjada i traïda. Cal fer front als llops, mereixem defensar-nos.

 

“Vull almenys vint-i-cinc poetes

Quan vinga el moment cantarem una marxa i farem picar els tabalets.

[…]

Vull almenys vint-i-cinc poetes al meu costat

quan vinga el moment cantarem una marxa i farem ferides horribles

en l’agonia del llop.”

(UNA TAULA DE ROURE, pàgina. 46)

 

La clau de les portes de Camelot és la poesia, i aquesta acaba perdent-se. Llavors el sistema  es corromp i no reconeix als poetes, els considera errors. El regne màgic sagna, la batalla està perduda, i el poeta ha de tornar a una realitat que desdibuixa la personalitat de l’individu i, moltes vegades, no li permet ser ell mateix. Davant la desolació d’una fortalesa derruïda, sols queda lamentar-se i fugir.

 

“No prendreu Camelot! Cabrons!

Fa uns anys jo podia passar-me tota una nit llegint

I ara caic malalt molt a sovint i pense en el mal

els dic als amics que cavalquen al meu costat, però

tampoc ells entenen del tot el que dic…”

(EN UNA ASSEMBLEA, pàgina 65)

Tornem al punt de partida del poemari, però en un estat existencial superior. De l’esperança inicial de qui emprén una aventura a dintre de la poesia, Deusa ix del món artúric per trobar-se en la mateixa situació: sol al seu pis i una poesia malferida, sense espais de difusió. El verí que assola la imaginació, del que ell és testimoni, consumeix tota la seua confiança. Resta la decepció, i la realitat desganada.

La caiguda de Camelot anuncia en el poeta la mort de la literatura, almenys en els termes que podem entendre-la hui dia. La derrota del nostre heroi enfront del banal dimoni és la derrota dels seus principis més arrelats. Ell torna a ser conscient de la mundanitat, les obligacions, les preocupacions del futur, i el constant moviment al qual s’ha de sumar per no consumir-se. I llavors, tot torna a una normalitat on pot respirar-se la tristesa de qui se sap vençut i la melancolia d’haver fet un viatge preciós.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here