Fuster i Proust a propòsit de la memòria

0
14784
Andreu Blai Fernández-Serrano
Andreu Blai Fernández-Serrano

És probable que el cèlebre aforisme fusterià, «els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc supleix els llibres», lluny d’interrogar-nos sobre la necessitat o no que tenim d’aquests, ens retorna a una qüestió més aviat proustiana. La memòria, aquella que el francés va descriure com un obrer que treballa, dintre nostre, per construir una estructura duradora enmig d’una mar d’ones. O, si ho preferiu, com uns grans magatzems en els quals, sobre un aparador, s’exposen fotografies disperses. Però memòria i fotografia no són el mateix, cal distingir-les. Així doncs, mentre que la primera no inclou ni la presentació espacial global ni el transcurs temporal global d’un fet, sinó que solament conserva el transcurs dels esdeveniments en la mesura que aquest tenen una significació particular; la segona capta la realitat com una continuïtat espaciotemporal. La fotografia, no obstant, no conté el sentit de la imatge per se. Quan la substància que dota a la imatge de significació es perd, la fotografia resta com una font històrica o etnològica. És per això que les imatges s’enfonsen i que, en aquells magatzems de la imaginació, que són els nostres, acostumem a exposar les fotografies més recents. Aquelles, a més, en les quals encara ens reconeixem. Llavors, recordar no és sinó enyorar uns determinats instants, unes alteritats que diuen ser part de nosaltres i que inevitablement entremesclem. El temps, el passat o el present, és aquella mar d’ones que tomba la memòria, els seus significants i, en definitiva, la seua certesa. La vida no supleix als llibres, ja que aquests poden contribuir a la nostra formació personal i ètica; però, sobretot, els llibres no supleixen la vida. És el primer que diu l’aforisme, tot i passar desapercebut. I alhora és una advertència, que Proust escriví a Sobre la lectura, perquè evitem que la literatura ens imbuïsca de records falsos. Potser el francés, en escriure-ho, va pensar en el Quixot. Qui sap! Altrament, la influència dels llibres, o dels mites, sobre la nostra memòria em sembla quelcom inevitable. Al capdavall, tots esdevenim una mica quixotescos, doncs no hi ha cap experiència del passat que siga immediata. Ans al contrari, s’enfronta al pas ineludible del temps i, com diria Proust, a les intermitències del cor. Definir-se no és sinó aquest moment d’estranyament necessari. Això és la memòria, però arribats a aquest punt, ignore si els llibres ens afavoreixen o perjudiquen. Potser podem donar una resposta satisfactòria al primer aforisme amb altre, del mateix autor. Diu així: «Les poques lectures aparten de la vida, les moltes ens hi acosten».

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí