El Suprem ratifica l’obligació de la Mancomunitat de la Vall de transferir la gestió de residus al COR

0
833
Imatge de l'últim ple del Consorci de Residus
Imatge de l’últim ple del Consorci de Residus

La Sala tercera del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, amb data 30 de desembre, ha fallat “no hi ha lloc al recurs de cassació presentat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, contra la sentència dictada el passat mes de juny pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana”. Així mateix, el Suprem fa saber a les parts que “contra aquesta resolució no cap recurs ordinari algun” i ratifica la fallada emesa pel TSJ referent a la inexistència, des del punt de vista jurídic, del Pla de Minimització de la Mancomunitat i, en tot cas, la prevalença dels Plans Zonals que obliguen, en la seua integritat, a la totalitat d’habitants del País Valencià.

El president de COR, Vicente Parra afirma que “aquesta sentència ratifica que la finalitat del Consorci és complir la llei i que l’única gestió de residus legal i segura mediambientalment és la de COR. Des de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida estan confonent al ciutadà amb missatges que ni s’ajusten a la llei, ni són viables mediambientalment i amb les seues actuacions poc col·laboratives l’única cosa que estan fent és perjudicar als seus propis veïns”.

El passat mes de juny, el TSJCV va ratificar la decisió del Jugat n. 7 de València sobre les mesures cautelars sol·licitades per COR per les quals el fem dels 34 municipis de la Vall d’Albaida havien de ser gestionades pel Consorci. Així mateix, el TSJ considerava que “han de prendre’s especialment en consideració els greus perjudicis al medi ambient que, segons s’acredita pel Consorci a través d’informe pericial, originaria el manteniment de la situació actual de la Vall d’Albaida”. En referència, com també citava la sentència, al fet que la Mancomunitat no disposava de la llicència ambiental de la planta de destinació dels seus residus, ni tampoc havia escomès la construcció de les infraestructures que preveia el seu Pla de Minimització: “l’activitat de transferència que RECISA realitza en la planta de Bufali no disposa de llicència ambiental, que en la planta de Bufali no s’està realitzant una adequada recollida i tractament dels lixiviats generats pels residus i en la parcel·la no se separen els residus *valorables o reutilitzables d’aquells que no ho són”.

De la mateixa manera, el TSJ estimava que “considerava necessària l’adopció de la mesura cautelar en qüestió, per ser prevalent, enfront de l’interès al·legat per la Mancomunitat l’interès general que persegueix el Consorci del Pla Zonal amb la mesura cautelar.” En referència al fet que la Mancomunitat demanava la prevalença del seu Pla de Minimització per ser anterior al Pla Zonal, malgrat no estar legalment constituït i anar en contra de l’interès general de la Comunitat.

Davant aquesta sentència del TSJ i atès que no cabia recurs, la Mancomunitat de la Vall d’Albaida va decidir elevar un recurs de Cassació al Tribunal Suprem, per a esgotar definitivament els tràmits legals.

Ara el Tribunal Suprem ha fallat contràriament a les pretensions de la Mancomunitat, amb dos arguments fonamentals: En primer lloc, tal com arreplega la sentència, “no existeix correspondència entre el vici que en realitat es denuncia, -la deficient valoració de la prova que, segons el recurrent, ha dut a terme la Sala d’instància- i el llit processal triat per a posar-ho de manifest”. El que evidencia que el Pla Zonal és absolutament legal, obligatori per a tot el territori i preval sobre disposicions o reglaments de caràcter localista.

I en segon lloc, la resolució dictada pel Tribunal Suprem afirma que “és clar que no ens trobem davant cap dels supòsits en els quals, per via d’excepció, és possible revisar en seu de cassació l’apreciació dels fets, com són aquells en què es justifique que per part del Tribunal d’instància hi ha hagut una valoració il·lògica o arbitrària, contraria als principis generals del dret o a les normes que atribueixen un valor taxat a determinats mitjans de proves”. Del que s’infereix que no hi havia si més no motiu per a recórrer i que el recurs presentat per la Mancomunitat va ser, com ha quedat demostrat, una mera fugida cap a avant per a guanyar temps a la desesperada.

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí