El desencant a la novel·la negra

0
504
Andreu Blai Fernández-Serrano
Andreu Blai Fernández-Serrano

No recorde ben bé on vaig llegir que el gènere policíac va ser el millor acollit entre el públic dels anys huitanta. Passaria un poc com ocorre amb la novel·la fantàstica i juvenil aquestes últimes dècades —que les reinvencions de Harry Potter es venen com si foren xurros—. Clar que l’aparell publicitari te molt a veure amb les vendes i hui dia és una maquinària monstruosa. Disculpeu-me si comet alguna imprecisió, no estic posat en estadístiques. L’important és que el gènere policíac ha sigut un dels grans en la indústria.

Jo no soc un lector assidu, potser haja llegit un parell de llibres del gènere. Els clàssics del misteri entre ells, això si. Tampoc seria correcte parlar de misteri, si ens posem exquisit, allí on no ocorre res sobrenatural relacionat amb Déu o conjurs, no? Arthur Conan Doyle i Agatha Christie jugaven a les endevinalles amb el lector dintre d’una realitat físicament explicable —i a la seua manera, feien màgia de les paraules—.  L’entreteniment de les seues narracions es situa en el trencaclosques que suposa el crim —qui?, com?, per què?— i les cabrioles mentals que permeten als detectius resoldre’l. Personatges, per cert, caracteritzats per una pulcritud incorruptible.

Una altra característica del gènere és l’assassinat pròpiament, i l’assassinat passional per damunt la resta.  Una història amb un inspector d’hisenda com a protagonista te molt poc recorregut literari. Quin interés —de qualsevol classe— podria despertar? Seria com veure l’informatiu de les notícies. Els crims que ocorren a les novel·les, però, no passen tant sovint ni amb tanta espectacularitat. La realitat resulta ser avorrida com un dimoni, per què sinó llegim?

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  Manuel Castells al diccionari

La recepció d’aquestes obres als Estats Units va transformar el gènere fins al punt de poder exigir nom propi i diferenciat: novel·la negra. En aquesta ja no importarà tant la resolució del crim com gaudir d’una funció protagonitzada per la violència indiscriminada, l’erotisme i l’excés. Dashiell Hammett compta amb tots aquests elements en “Collita roja”. Allí ens introdueix, a través d’un detectiu privat, en Poisonville, una ciutat corcada pel crim organitzat, el tràfic d’alcohol i la corrupció institucional.

En aquest tipus de llibres coneixem els criminals des del començament. El detectiu, que no és cap sant, accepta les regles del joc de les bandes per tal d’impartir justícia. Però, quina justícia? La seua personal, en tot cas. A mesura que la història avança, l’espiral de conflicte va enverinant al protagonista fins a esborrar tota frontera moral —que hi poguera existir en algun punt donat— entre els bons i els dolents. Manté un únic principi clar: qui paga, mana. I ell fa el que li mana fer el client.

Més enllà les diferències d’estil entre Hammett i Doyle, baix la resolució de tota incògnita narrativa subsisteix el mateix truc. I és que per a mantenir la tensió de l’obra necessites, com a escriptor, enganyar al lector perquè no endevine mai el responsable real d’allò que passa a la novel·la. Algunes vegades he intentat endevinar el responsable, i mai ho he aconsegui. Et lliuren informació de tota classe, inclús contradictòria; presenten personatges sospitosos en excés, perquè després l’autor real del crim siga qualsevol altre secundari. Així ho pense.

No és una crítica literària. Sens dubte, Dashiell és un autor excepcional —de la collita de la gran depressió i la llei seca—, llibres del qual serviren d’inspiració per a pel·lícules del film negre com “The maltese falcon” o “The glass key” —i és que la idea de passar aquestes històries per la pantalla gran ve sola llegint-los—. A mi, personalment, m’entretenen aquestes novel·les. Són capaces de generar l’interés suficient per a mantenir-me enganxat, inclús quan la trama com els personatges puguen resultar predictibles.

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  Cristina Àlvarez Roig i la bondat de la poesia

Ací és on volia arribar. Per a un lector com jo, de segle vint-i-un, la trama de “Collita roja” m’era familiar fins i tot sent la meua primera lectura. I els seus personatges, que no els coneixia, un parell de línies després em resultaven summament coneguts. Llevat que són els originals,  semblen la còpia de la còpia cent anys —i unes quantes pel·lícules de gàngsters— després. Tenim el detectiu gros i alcohòlic, la confident jove i sexy, el traficant irlandés de whisky, el cap de policia corrupte i “chanchullero”, el mafiós menut i fred…

I és que el cinema ianqui ha fet molt de mal a la nostra imaginació. La construcció d’arquetips —imitacions de personatges com els de Hammett— i una exposició, constant i diària a la violència, ha enfortit el sistema immunitari front qualsevol element destinat a causar-nos sorpresa o irritació. Com a resultat, la nostra experiència lectora ix perjudicada en favor d’un fred desinterés per la trama i els seus protagonistes. Una recepta pot ser molt bona, però masticada cada dia cansa. I açò s’estén a qualsevol gènere literari.

Per sort, malgrat tot, vaig poder gaudir llegint “Collita roja”. Serà un ingredient secret que desconec?, quin impacte, en el lector de l’època, pogueren fer aquestes novel·les? Tal volta cap, i ací estic jo pegant-li voltes.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here