Descobriment de l’altre en dos temps

0
926

El PRIMER TEMPS fou una vesprada d’estiu quan vaig llegir per primera vegada “L’angoixa de l’Eros”, de Byung Chul-Han. És un autor relativament agradable de llegir, malgrat que dóna idees per sabudes i moltes de les seues deixen la reminiscència d’haver sigut llegides o escoltades abans en boca d’altre autor.

Vivim a una societat narcisista, tots ens mirem el melic, però en aquest narcisisme no hi ha

Andreu Blai Fernandez- Serrano

cap tipus d’amor propi. Per al subjecte narcisista el món es presenta com unes projeccions de si mateix i sols veu significacions allí on ell és capaç de reconéixer-se. La resta són espills on reflectir l’ego, tot és una potencialitat del jo, però no de l’altre el qual no reconeixem. Aquesta societat neoliberal de la llibertat –ja siga política, individual, sexual… — amaga una despersonalització de l’individu i perpetua l’aïllament.

Hi ha un excés de positivitat, un excés de càlculs i unes expectatives irreals, totes projectades al jo. El desencant és la norma. La roda continua i el tractament que fa el capitalisme de la sexualitat destrossa tot erotisme per transformar-ho en porno: lo humà exposat com una mercaderia explícita. L’Eros per a l’autor venia a ser eixa força que és capaç d’abstraure’ns de la dictadura del jo. La força que ens fa veure a l’altre com el que és: l’altre, extern i diferent de nosaltres. Un ésser que no ha de ser quantificat, comparat, mesurat… Fou per a mi una revelació.

El SEGON TEMPS fou la lectura recent de “L’art d’estimar” d’Erich Fromm, un home per al qual l’amor és la finestra d’oportunitat per fugir del nostre aïllament. Aquest amor ha de ser comprés com una relació amb l’altre. I com a relació implica cures, respecte, responsabilitat i coneixement. L’amor són cures perquè és la preocupació activa per la vida i el creixement personal dels que estimem. Que l’amor siga responsabilitat no vol dir que siga un deure, és una voluntat d’estar preparat per a respondre a les necessitats de l’altra persona. El respecte per l’altre, com a tercer element, implica l’absència de dominació. Si estime a una persona, em sent un amb ella tal com és, no com jo desitge que siga. Respectar una persona sense conéixer-la no és possible si comprenem que “conéixer” eixa persona implica transcendir la preocupació per mi mateix i veure a l’altre en el seu propi termini. La cordialitat balla entre la tolerància i la indiferència.

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  La cara oculta de l’educació pública

Una idea a rescatar és aquella que exclama: les relacions sexuals sense un sentiment d’amor no ens salven de l’aïllament amb nosaltres mateixa; és més, els membres que participen en eixa relació estan més separats que mai per la lògica egoista que predomina la sexualitat. Aquesta separació pot aprimar-se amb una relació amorosa? M’agrada pensar que sí. L’amor, en aquest sentit, és una gran voluntat per conéixer en profunditat a l’altre al mateix temps que suposa acceptar la seua existència diferencial. El tipus de relació que s’estableix no té importància, no és la voluntat de l’estima una abstracció necessàriament emmarcarda en un model específic. Pot ser una cosa que constitueixes en parella, un “rotllo” o amb un amic; però més enllà del mode en què es manifesta, és una relació secundada sobre la sexualitat com un acte social de plaer, però també d’amor. No és tampoc una qüestió d’intensitat, és qüestió de viure i sentir-se vius més enllà d’allò purament físic.

Andreu Blai Fernández-Serrano

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here