Cristina Àlvarez Roig i la bondat de la poesia

0
3062
Andreu Blai Fernández-Serrano
Andreu Blai Fernández-Serrano

Deia Plató que res al nostre món és bell per si mateix, sinó en la mesura que participa de la idea del Bé. Al seu llibre, “El Banquet”, el filòsof fa al·lusions a una concepció àmplia de la bellesa: no sols és bell allò que veiem a través dels ulls; hi ha pensaments, valors i experiències que poden semblar-nos precioses. A l’identificar la bellesa en la bondat i la veritat, Plató va establir una relació irrompible entre aquesta i el concepte fonamental del seu sistema de pensament. I no caldrà dir —tampoc és el meu propòsit, en aquest article— la rellevància que ha estat aquest vincle en la història la nostra literatura.

Amb “Cerimònia del te”, Cristina Àlvarez Roig  es capbussa en aquest idealisme que lliga la bellesa del poema a la recerca —per part del poeta, qui crea i recrea realitats— de la veritat i de la bondat que resideix en les persones, als llocs que habitem i les experiències compartides. Aquest és un poemari relativament extens i no pot reduir-se el seu contingut a les meues paraules. Tan sols pretenc fer èmfasi en una de les moltes lectures —la meua i sols la meua— que poden fer-se.

I és que la poesia és, per a molts, un afer personalíssim. Amb molta delicadesa, Cristina ens obri els seus versos com una fugida del que és superflu i l’entrada a un món d’imatges sublim, on el temps s’atura en benefici d’una contemplació serena. La llum, en aquest sentit, esdevindrà un element imprescindible per al reconeixement d’allò que la poeta experimenta i pretén comunicar.

«Guardes, dins teu, tota la llum dels segles

i tant d’oblit com anhels dibuixats

damunt la pell. Entre escaires i regles

s’alçaven murs i vitralls amarats

[…] Fa olor d’hores glaçades

tornant-se un crit de silenci i un tros

d’eternitat en què el no-res s’imposa

per ser univers: catedrals, de vegades.»

(LA CASA DELS SEGLES, pàgina 23)

 

Ací s’expressa, de primeres, el pensament clar i nítid de l’autora al voltant del coneixement. Afirma, lapidàriament, que el no-res s’ha imposat com una totalitat. Les recerques de la veritat absoluta han fracassat i  a poc a poc van caient en l’oblit. S’hi nega la cognoscibilitat de la realitat, almenys de tota. Queda el misteri i les construccions que fan de testimoni dels anhels d’immortalitat i saber que sempre ha tingut l’home.

Hi ha una relació profunda entre l’autora i l’espai físic —Cristina és arquitecta, si això te alguna cosa a veure— a través del qual percep no sols la bellesa, sinó també la condició humana i, per tant, la seua finitud i les seues pors. En aquesta part estarà la llum, representant de l’esperança, sempre present.

«Quaranta-vuit columnes sostenen aquest cel

estàtic, fet de llum i hores infinites.

[…]

l’espai quadrangular en què el foc és anhel

de la pedra oblidada, esculpida pels mites

que et parlen, entre els arcs, del pas d’algun estel.»

(JARDÍ DEL TEMPS, pàgina 24)

La recerca del que és bell a través de la bondat i la veritat, però, ens condueix inevitablement a la pregunta: què és bell i què no? Plató tenia clar que un sentiment fugaç de plaer no era idèntic al genuí sentit de la bellesa. Aquesta existeix, connecta a l’home amb el misteri de la seua existència i assumeix certs trets com l’ordre, la proporció i l’harmonia. “Cerimònia del te”, i sobretot la seua primera part, és un poemari que tracta d’exaltar aquesta nocio immanent de bellesa —ordenada, plàcida, acompanyant de l’experiència— que ens transcendeix en el temps i va més enllà del goig consumista de hui dia.

«Tot esdevé en l’asímptota clara de la bellesa:

Aquest vector de llum que viatja eternament

fins a abastar el no temps del sol de la tendresa.

I, mentre ho vols comprendre, hi ha una sèrie ascendent

d’arpegis que proclamen la infinita nuesa

del somni de les roses que és el teu firmament.»

(MORE MATHEMATICO, pàgina 27)

Cap al final d’Àmbit de la llum —que és així com s’anomena la primera part del poemari—, l’autora vira la seua poesia cap a una relació més directa amb el possible lector.  Apareix l’imperatiu per tal de dir-nos que ja no estem en la impersonalitat la humanitat, sinó que hem de tornar a la realitat més quotidiana i experimentar-la íntimament. Aquests últims versos serien com una veu interior, pausada, que vol espitjar-nos cap a una perspectiva estètica de viure. Una visió que ens conduïsca cap a un estat de claror on siguem capaços de meravellant-nos per allò que ens envolta.

«Deixa’t commoure pel so de la pluja

caient damunt els vidres com un plor

i pel cant del pit-roig tornant-se el cel.

Estremeix-te amb l’esclat de les onades

i somia una música maragda.

[…]

Comprèn que tot és una melodia

feta de notes i de llargs silencis.»

(CONCERT EN INFINIT, pàgina 28)

L’autora fa explícita la idea que la captació de la bellesa és una qualitat humana que relaciona a l’home amb la divinitat —«Dones forma/ al caos infinit d’una equació/ apamant la bellesa universal/ per retornar-la al regne dels humans»—. Com Prometeu amb el foc, el poeta és aquell capaç d’elevar-se sobre el temps per tal de connectar l’ideal de bellesa —immaterial, universal, abstracte— amb el món material que habitem, amb les seues llums i amb els seus clarobscurs. Cristina Àlvarez Roig està esperançada respecte a la capacitat de la poesia per relacionar-nos —com a escriptors, com a lectors o com a humans— amb una espiritualitat que ens travessa. Com diu l’últim poema d’aquesta primera part: «tot és possible, encara, en el paper verge que espera el traç de l’emoció».

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here