Ciutat de murs

0
880
Andreu Blai Fernández-Serrano

La segregació social és un tret inherent al model existent de ciutat. Aquesta distribució per estrats es dóna a través de l’organització espacial dels barris, així com la seua interrelació amb els centres productius i comercials. En aquest sentit, l’entramat urbà segueix uns patrons de diferenciació determinats, canviants segons el temps, la cultura del lloc i les polítiques urbanístiques. Els trets característics que podem associar als barris —Cánovas, barri de rics; Benimaclet, barri estudiantil; i La Coma, barri perillós—  no són, per tant,  realitats circumstancials i sense una explicació.

Seguint els arguments de Teresa Pires do Rio Caldeira a “Ciutats de murs”, podríem diferenciar tres grans formes de segregació de l’espai urbà: en primer lloc, des del segle XIX es produeix una concentració urbana on conviuen diferents grups socials segregats pel tipus d’habitatge; en segon lloc, s’origina la dualitat centre – perifèria on els grups socials comencen a estar separats per grans distàncies; i en tercer lloc, des de 1980 fins hui en dia, comencen a generar-se espais en els quals els diferents grups socials són pròxims i, al mateix temps, estan separats per murs i dispositius de seguretat. A açò l’autora ho anomena “enclavaments fortificats”.

Cal esmentar que aquesta autora centra el seu estudi a Brasil, sobretot en els condominis, formes d’urbanització tancades on les classes benestants gaudeixen de tota una sèrie de serveis comunitaris —des de seguretat privada, parcs, comerços i oci recreatiu— sense necessitat de compartir espai amb les multituds de la ciutat. Aquestes iniciatives exemplifiquen el rebuig cap als models de concentració urbana contemporanis. Fugen de la ciutat sense renegar d’un model de vida urbana, amb totes les comoditats i luxes, i a costa d’una classe treballadora depauperada.

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  Purgatori

Al País Valencià no hem arribat fins aquest extrem. En part, perquè eixe rebuig per la ciutat s’ha manifestat per altres vies, concretament a través de la possessió d’una segona residència. Un segon habitatge en el qual sols és residit en vacances, i que està ubicat, normalment, en urbanitzacions de baixa densitat poblacional on l’impacte de la gran ciutat no es percep. Malgrat les diferències amb el cas brasiler, aquest èxode de la ciutat espanyola a la mínima que cap obligació laboral ens reté, és una manifestació del mateix problema; relacionada amb la construcció social de la ciutat d’acord amb criteris merament economicistes. En altres paraules: el model urbà modern no està fet per a nosaltres, sinó per a les mercaderies i la seua ràpida circulació. En aquestes condicions, qui no voldria anar-se’n a un lloc més tranquil?

Així i tot, cal acceptar que hi ha diferències entre els processos urbanístics d’Amèrica i Europa. A Brasil la fortificació passa per l’establiment de barreres físiques entre rics o pobles —que també tenim a València, no ho estic negant—. Ací, però, l’establiment d’una segregació en l’espai és més subtil i gira en torn dos processos:

En primer lloc, si bé el model dels condominis no s’ha plagiat d’Amèrica, la fortificació d’espais que trobem per la via pública es dóna a través d’un model arquitectònic contret basat en l’establiment de dispositius de control. Complexos d’oficines, centres comercials, hospitals o escoles; són propietats d’ús col·lectiu disposades de tal manera que  emfatitzen en allò que és privat. S’estén una edificació hermètica cap a l’exterior, l’arquitectura es desvincula de l’espai públic i es centra exclusivament cap a l’interior de l’estructura. Un exemple recent d’aquestes transformacions seria la tanca que, la nostra estimada rectora, ha construït al voltant de la Facultat de Dret i Econòmiques. No sols dificulta el pas als veïns, sinó que atorga una connotació d’exclusivitat a l’ús d’un espai que abans estava obert a tot el món.

TAMBIÉN TE PUEDE INTERESAR  Un passeig per la plaça roja

En segon lloc, en una societat europea que ha constituït els seus centres històrics com centres d’oci i consum, el que defineix la sociabilitat en aqueixos espais és la capacitat de cadascú d’esdevenir consumidor. Els diners s’estableixen com la principal barrera d’entrada en espais d’ús col·lectiu que  es troben tancats al públic, replets de  dispositius encarregats d’establir un control sobre qui entra i qui no. Són llocs que no necessiten establir murs físics entre les classes socials de la ciutat per presentar, en el seu interior, una distribució social homogènia. Qui farà ús de les instal·lacions sinó aquells que aspiren a consumir-les? I és evident que, quan no hi existeixen alternatives a l’oci deslligades del mercat, tota sociabilitat fóra de la família queda reduïda als diners que cadascú puga gastar-se.

Aquests dos elements assenyalats estan acompanyats, recentment, per processos urbanístics de conversió del centre històric en espais per a vianants. Iniciatives públiques que són publicitades sobre els axiomes de sostenibilitat i el medi ambient —igual que les constructores privades feien dels condominis a Brasil—. I si bé és cert que hi ha beneficis vinculats a la reducció d’emissions de CO ₂, aquestes propostes no poden anar destinades a altra cosa que a aprofundir amb la mercantilització de la ciutat, l’hermetisme de l’espai públic i la segregació de la població. Sobretot quan els carrers i places a la ciutat ja no són espais disposats per a la socialització —han esdevingut no-llocs— sinó per a un trànsit anònim i moribund.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here